Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Espanya ha estimat Catalunya (i 2)

Sí, Espanya ha estimat Catalunya... a la seva manera. El moment de més proximitat de la intel·lectualitat castellana cap a la cultura catalana ha estat quan anaven mal dades per a tots, amb les dictadures. Després, els bons propòsits sempre han anat quedant aparcats. Ortega y Gasset, durant la Segona República, es va situar tan lluny del federalisme com la Constitució del 1978. De fet, com recorda Albert Balcells a Cataluña ante España (ed. Milenio), a més de la famosa conllevancia , el cafè per a tothom també podria ser un invent seu: Ortega creia que si s'establia " una organización de España en regiones, España no se enfrentará a dos o tres regiones rebeldes, sino que las regiones se enfrentarán las unas con las otras, de esta manera podrá alzarse sobre sus diferencias, majestuoso, el Poder nacional, integral, estatal y único soberano ".

Va ser Azaña qui va jugar fort a favor de l'Estatut català, tot i que retallat. Azaña, a més de polític, també tenia un pensament propi i consistent. Aquell amic de Catalunya, però, durant la Guerra Civil va girar-se en contra fins al punt que al seu dietari, el 29 de juliol del 1937, escrivia aquella bestial i lapidària frase que darrerament ha fet seva Gregorio Peces-Barba: " Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felip V era injusto y duro, pero sólido y cómodo ".

Amb el franquisme, a poc a poc es van tornar a refer els ponts. Un dels que va arribar més enllà va ser paradoxalment el falangista desenganyat Dionisio Ridruejo i alguns dels seus col·laboradors, com ara Pedro Laín Entralgo i Antonio Tovar. El 1971, Ridruejo fins i tot acceptava que l'Estatut del 1932 havia quedat curt i que, si un dia els catalans es volien separar, encara que no li agradés -es declarava federalista-, ho acceptaria.

Altres, com Vicente Aleixandre, eren més previnguts. El 1946 ja ho veia així: en un futur " los catalanes no se contentarán con que puedan publicar unos libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán y el castellano quede completamente desplazado ". Els sona?

Acabem millor. Ara que tenim un director de la RAE, José Manuel Blecua, que defensa la immersió, val la pena recordar-ne un altre, Rafael Lapesa, que el 1965 afirmava que s'haurien de crear càtedres de català a totes les universitats espanyoles. Llàstima que ningú no li ha fet mai cas.

Més continguts de