Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Estima'm quan menys m'ho mereixo

Ni ser feliç depèn de tu, com proclamen alegrement els tramposos manuals d'autoajuda, ni tots som un Pep Guardiola en potència. Què més voldríem.

L'amor incondicional es demostra quan les coses no van bé

"Estima'm quan menys m'ho mereixo perquè és quan més ho necessito". Amb aquest proverbi xinès arrenca el llibre Fago , de Carles Porta, un senyor periodista que s'està especialitzant sense voler-ho a investigar crims rurals. S'hi narra la història d'una dona que se sorprèn a si mateixa estimant incondicionalment el seu germà quan ell és acusat d'assassinat. La Marisa topa de cap contra el pitjor de la condició humana, contra aquell instint que ens du a fugir dels amics i coneguts quan se'ls complica l'existència. Però a ella li neix de no sap on una compassió que l'empeny a fer costat al germà (a qui fins aleshores només veia dos cops a l'any), a defensar-lo i a desviure-s'hi, tant si és un assassí com si no.

Fago és també la crònica d'un dubte. "No sé si el Santiago va matar o no l'alcalde de Fago -admet Carles Porta, que ha viscut el cas de molt a prop durant cinc anys-. La justícia espanyola diu que sí, però si m'hagués tocat formar part d'un jurat popular, jo no l'hauria condemnat". Com observa l'acusat parlant d'un company de cel·la, "cal ser innocent i, a més, semblar-ho".

Juguem a les set diferències entre Nothomb i Espinàs

L'editor d'Anagrama, Jordi Herralde, ha comparat més d'una vegada Amélie Nothomb amb Javier Tomeo. Per la manera d'escriure, s'entén. Posats a fer comparacions rares, també podríem dir que l'autora s'assembla a Josep Maria Espinàs: d'entrada, tots dos treuen partit literari de les cartes que reben dels lectors. La Nothomb imagina la seva relació epistolar amb un suposat soldat ianqui destinat a l'Iraq a Una forma de vida , i l'Espinàs comenta cartes reals a Entre els lectors i jo . Cadascú a la seva manera, tant ella com ell juguen amb corresponsals reals o ficticis per parlar de si mateixos, i ens acaben oferint uns volums més autobiogràfics del que aparenten. Les semblances no s'acaben aquí: Espinàs s'ha resistit a fer servir l'ordinador i escriu a màquina. "Dec ser l'únic escriptor del món que si se'n va el llum pot continuar treballant", em va dir fa poc. Amélie Nothomb s'ha resistit a fer servir l'ordinador i escriu a mà. "Dec ser l'única escriptora del món que entrega els originals a l'editor en quaderns", va dir divendres en roda de premsa a Barcelona.

I no segueixo perquè encara conclouré que són ànimes bessones, el senyor català de la pipa i la senyora belga dels barrets.

De líders com ell no n'hi ha gaires, per sort o per desgràcia

Ho llegeixo al Twitter: "Jo de gran vull ser Guardiola: no mullar-me gens però que se'm suposi tot". Que em diguin on s'ha de firmar per aconseguir que tothom es mulli tan poc com Guardiola, un home que -entre altres proeses- ha impulsat l'ús, el prestigi i el reconeixement del català arreu del món. I sí, té certa lògica que la mitificació d'un entrenador de futbol desperti reaccions contràries, però potser ens ho hauríem de fer mirar. Entre convertir en mantra el "ben d'hora ben d'hora" i desacreditar sense raó l'autor d'aquestes paraules, hi ha un terme mig que massa sovint ens costa de trobar.

Dit això, em comencen a cansar a mi també els llibres de management que ens pretenen ensenyar a ser líders a l'estil Guardiola, i que fins i tot posen el nom i la foto d'en Pep a la coberta. "Perquè ens calen molts Pep Guardiola, i tu, si vols, en pots ser un", llegim a El bon cap , de Joaquim Valls. El col·lega Miquel Àngel Violan es va avançar amb El mètode Guardiola , que explicava "per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals". Una consulta a qualsevol llibreria permet comprovar que s'han fet i es faran tants manuals sobre el lideratge segons Guardiola que, si fossin mínimament eficaços, ja tindríem salvat el país i el planeta. I no.

Més continguts de