“Estimo profundament el que som, però tenim l’ànima malalta”

Enviat especial a Muxía (Galícia)“La Costa da Morte és una terra que no fa concessions”, recorda l’escriptor Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Ho diu a Muxía, el poble gallec on conflueixen bona part dels conflictes existencials de la novel·la guanyadora de l’últim premi Nadal: La víspera de casi todo (Destino), escrita en castellà i publicada també en català per Columna amb el títol Abans de gairebé tot. Del Árbol, seguint els passos de García Márquez i Faulkner, emmascara Muxía sota el nom de Punta Caliente en un thriller psicològic protagonitzat pel dolor i les cicatrius del passat. “El dolor és un condicionant molt important a la meva vida, i m’interessa no com a depressió, sinó com a motor de vida. Per això, més que un escriptor fosc, em considero un escriptor de contrastos”, diu.

“La novel·la té brutalitat”, reconeix Del Árbol mentre la humitat de la costa convida una quinzena de periodistes a aixoplugar-se per continuar escoltant les explicacions d’un escriptor que va ser mosso d’esquadra fins al 2012. “Porto temps lluitant contra l’estigma de ser el policia que escriu. Ara sóc l’escriptor que va ser policia. La literatura és la meva vida, i la meva vida s’explica mitjançant el que jo escric”, diu en un restaurant del port de Muxía. El Nadal és un reconeixement que se suma als guardons que va rebre a França la novel·la anterior, Un millón de gotas (2014): el Gran Premi de la Literatura Policíaca i el de Millor Novel·la Policial Estrangera de la revista Lire. Tanmateix, i malgrat que un dels protagonistes d’ Abans de gairebé tot és un policia, Del Árbol es desmarca del gènere. “No he escrit mai una novel·la policíaca. I si la cosa va de color, més que negra és mestissa, tot i que existencialista em sembla millor que negra. M’agradaria que, si mai ens trobem al més enllà, Albert Camus em digués que no ho he fet malament”, afirma un home que assegura que “viure és un ofici fotut, però que paga la pena”.

L’objectiu de Del Árbol, “un optimista informat”, és “entretenir el lector, però que més enllà d’això quedi una reflexió sobre el que som”. Ho fa explorant “els límits de la condició humana” a través de la història d’uns personatges que viuen una mena d’exili interior al “paisatge de la fi del món” de la Costa da Morte.

El policia Germinal Ibarra, que arrossega ferides profundes, i una dona misteriosa que vol fugir de la persona en què s’ha convertit a causa d’una tragèdia són els eixos d’un relat que Del Árbol considera molt “fílmic”. “Mentre escrivia pensava molt en la sèrie True detective, en el seu ritme i en el tempo narratiu. També en l’atmosfera de La isla mínima, una bona pel·lícula però amb un final mal resolt. I en l’evolució dels personatges, pensava molt en Breaking bad, en com un personatge anodí pot esdevenir un fill de puta”, diu aquest admirador de Dostoievski, Unamuno i Baroja que es reconeix com a “poeta frustrat” i que llança al cel gris de Muxía sentències com aquesta: “Estimo profundament el que som, però tenim l’ànima malalta”.

La importància de la memòria històrica

La memòria història és una qüestió central en les novel·les de Víctor del Árbol. A Abans de gairebé tot explora el cas argentí a través del personatge de Mauricio Luján, en una subtrama que arriba a Barcelona. “Vaig néixer el 1968, i sóc de la generació del silenci. A casa meva no es va parlar de política fins al 23-F”, recorda. Segons Del Árbol, aquest silenci sociològic contrasta amb el que s’ha fet a l’Argentina, “on la memòria és un tema molt més important que aquí, i l’han tractat d’una manera molt més convincent que nosaltres”. “A Espanya no podem jutjar els nostres assassins”, diu Del Árbol.