Publicitat
Publicitat

Si em trobés Déu a la sala d'espera del metge, per res del món el tutejaria

Excessos de confiança

Mentre esmorzo calmós a la galeria assolellada, degustant uns borregos de Cardedeu deliciosos que suco en un tassó de llet titil·lant, amb els diaris desplegats damunt la taula braser, medito sobre la Bíblia (he observat que els grans articulistes narren sovint el seu esmorzar, i vull estar-hi a l'alçada). No sobre la Bíblia en vers de l'igualadí Josep M. Carulla, que va traduir en rodolins castellans el Gènesi , l' Èxode i el Tobies i Judit , dels quals n'extrec aquests versos imperibles, " Jeroboam, potente / engendró a Eliécer alegremente ". O " Vivió Jacob en tiendas / y evitaba sencillo las contiendas ". Sobre el passatge del plat de llenties entre Jacob i Esaú, " el hermano rendido, / le dijo con agrado: / el manjar rojo dame / que has guisado ". I encara: " Con traje de tertulia / salió Judit del pueblo de Betulia ".

Malgrat que res m'agradaria tant com enaltir l'art de Carulla, els meus pensaments s'encaminen cap a la Bíblia Interconfessional (vàlida per a totes les esglésies cristianes principals) que l'equip de traductors dirigits per mossèn Armand Puig va traduir i publicar el 1993, tot i que no pas en vers. N'acaba de sortir una nova edició, més popular, amb il·lustracions de Perico Pastor, pel preu mòdic de 10 euros (queda patent que qui no salva l'ànima és perquè no vol). De la traducció, excel·lent i molt a l'abast, només em sap greu aquest mal costum que s'estén dia a dia entre nosaltres, pels carrers, els bars, els comerços i que ha acabat arribant al Llibre de Job : el tuteig indiscriminat. No m'acostumo a tractar Déu de tu, temo que se m'apareixerà un esbarzer incandescent envoltat d'àngels, trons i potestats i una veu fonda i severa em retraurà: "Que potser hem menjat del mateix plat?". Com a L'home que fou dijous , quan Diumenge pregunta enigmàtic: "Podeu beure de la copa on jo bec?".

És evident que Déu i jo, com es deia abans, no som del mateix braç. Per això cal mantenir un decòrum en el tracte, una distància, una deferència. Si em trobés Déu a la sala d'espera de l'estomatòleg -allò que entaules conversa sobre la xafogor, el govern, les centrals nuclears- per res del món gosaria tutejar-lo. Doncs encara menys en la Bíblia.

Quanta raó tenia una senyora de la Garriga que vaig conèixer quan es lamentava desolada: "Al final tots serem iguals".

Més continguts de