Father John Misty, el ‘sex symbol’ del Vida

Vilanova i la GeltrúLa segona edició del festival Vida no serà recordada per l’onada de calor, ni per la polseguera que aixecaven els 20.000 assistents que “semblaven sortits d’un anunci de cervesa”, segons comentaris caçats al vol. Gairebé per sorpresa, el potent cartell de dissabte va quedar parcialment eclipsat pel carisma i el magnetisme sexual d’un astre en plena ascensió: Father John Misty, d’ara endavant, l’home que ens roba les nòvies.

Sí, els escocesos Primal Scream eren a priori les estrelles de dissabte i van oferir un concert a l’altura de les circumstàncies, el millor final de festa per a un cap de setmana rodó, just després que Neil Hannon de The Divine Comedy aparegués a les pantalles per confirmar personalment que era el primer artista confirmat per al cartell del 2016. Doble alegria, doncs: la continuïtat del festival sembla garantida.

Ai, els sospirs...

Curiosament, la nit va ser de dos exbateries reconvertits en potents frontmen. Bobby Gillespie es va fer càrrec dels timbals de The Jesus and Mary Chain abans de saltar a la primera línia d’escenari amb els seus Primal Scream; Joshua Tillman era el bateria dels Fleet Foxes abans de demostrar el seu talent com a cantant i compositor sota el nom artístic de Father John Misty. Molts assistents coneixien l’emoció de la seva música a través de peces amb vocació de clàssics atemporals com Nancy from now on o I love you, honeybear, però molt pocs eren capaços de preveure en quin animal escènic s’ha convertit el de Rockville. Conscient del seu atractiu sexual, Tillman va saber remoure els instints més baixos de l’audiència sense deixar d’oferir un concert esplèndid en tots els sentits. L’home que ens roba les nòvies va enamorar des del minut u amb un xou de gran consistència i una gestualitat que recordava la d’icones com Elvis Presley, Nick Cave o Jim Morrison. Una noia el va titllar de fucker mentre es mossegava el llavi amb ansietat i un noi demanava perdó a la seva nòvia per no ser Father John Misty. Als homes també els queia la bava: ha nascut el sex symbol del country rock del segle XXI, “el puto Julio Iglesias de l’MDMA”, segons un altre destacat artista del festival.

Justament, la programació de dissabte tenia molt de country rock o música d’arrels nord-americanes.

És el cas de Senior i El Cor Brutal, que van fer un electritzant concert de valenciana entre els pins, a la cabana de Jäggermusic, el mateix escenari on Miquel Serra oferia el seu folk psicodèlic amb regust d’Animal Collective i Pep Toni Ferrer d’Oliva Trencada com a membre de la banda. A l’escenari de la barca, el mateix lloc on Núria Graham havia defensat les seves cançons en solitari, era Nacho Vegas qui emulava el folk nord-americà, en aquest cas en la seva versió més Pete Seeger o Woody Guthrie, és a dir, cançó de protesta pura i dura. Més arrels nord-americanes: les d’Andrew Bird, la cadernera d’Illinois, magnífic amb el seu folk de violí i xiulets, malgrat els problemes de so justament quan defensava el seu disc de versions de la Handsome Family (els de la sintonia de True detective ). I encara més: els novaiorquesos Woods, que es van reivindicar com una excel·lent jam band amb gust per la melodia i l’electricitat.

L’honor de tancar la festa, però, va recaure en uns escocesos. Primal Scream són autèntics especialistes en festivals i la seva artilleria de rock ballable i amb un punt de psicodèlica és pura pirotècnia rave : Movin’ on up, Loaded, Jailbird, Swastika eyes... i Rocks.Comunió absoluta, apoteosi i catarsi col·lectiva. Esperit de festival i ganes de Vida 2016.