Publicitat
Publicitat

Feminisme per hipnosi

Pablo Berger, el director de l’aclamada ‘Blancaneu’, repeteix amb Maribel Verdú per explicar una faula d’empoderament femení a la comèdia ‘Abracadabra’

Després de Blancaneu (2012), Pablo Berger torna a explicar-nos un conte. Però en lloc de madrastres malvades, nans i princeses dolces, els protagonistes d’ Abracadabra, que s’estrena demà, són un matrimoni de la perifèria de Madrid: ell, un brètol que destil·la masclisme; ella, una dona soferta i invisibilitzada. “Els dos films són contes, però l’un és el revers de l’altre. Si Blancaneu era sofisticada, melodramàtica, muda i en blanc i negre, Abracadabra és sorollosa, còmica, amb colors estridents i estètica de barri. I gairebé amb el mateix equip tècnic i artístic”, explica Berger.

El gir que desestabilitza la vida grisa de la parella arriba en un casament, quan el marit és hipnotitzat i comença a comportar-se d’una manera estranya: prepara l’esmorzar, col·labora en les feines de casa, ajuda la filla adolescent amb els deures... Tot i que al principi no ho sembla, en el fons Abracadabra és una història d’empoderament femení. “Totes les meves pel·lícules ho són -diu el director-. Potser té a veure amb el fet de ser basc i de créixer envoltat de dones fortes. M’agraden les dones, són més interessants, més complexes i més intel·ligents. A Torremolinos 73 la veritable protagonista era Candela Peña, no Javier Cámara. La meva Blancaneu era una dona forta que trencava amb els clixés del conte. I a Abracadabra és ella qui ha de prendre la decisió clau del film”.

Una dona que no existeix

Per encarnar la Carmen d’ Abracadabra, Berger ha repetit amb l’actriu que més brillava en el seu film anterior: Maribel Verdú. “Després de treballar amb la Maribel a Blancaneu, vaig reescriure el paper d’ Abracadabra per a ella -explica-. És una actriu sense límits, una mina d’or. I aquí fa un salt mortal, perquè interpreta un personatge que no havia fet mai”. “És una dona maltractada -resumeix Verdú-. Té l’autoestima enfonsada i viu en una depressió constant sense saber-ho, però manté la dignitat i cada dia s’arregla, es pinta, es posa les arracades, i es dedica al marit i a la filla, que passen d’ella. Bàsicament, no existeix per a ningú”. Res a veure, per tant, amb el paper de dona sofisticada que l’actriu interpretava a Blancaneu, on feia de pèrfida madrastra. “No passa res, jo sempre faig papers de dona de barri superada per les circumstàncies. A mi m’ha tocat el fang, la pluja, la Guerra Civil... L’única vegada que m’han posat elegant ha sigut a Blancaneu!”, diu ella.

Al seu costat, Antonio de la Torre encarna a la perfecció certa masculinitat ibèrica de tuf ranci. “Jo no vull que l’espectador vegi les meves pel·lícules, vull que les protagonitzi, que es reconegui en els personatges -afirma Berger-. I l’Antonio reflecteix molt bé aquesta barreja d’Alfredo Landa i José Sacristán amb un punt rondinaire del personatge”. El que l’actor no clava tant és la seqüència de ball de la pel·lícula. “Em va enganyar -reconeix Berger-. Jo li vaig dir que volia fer una gran escena de ball i que ell hauria de fer de Travolta. I em va dir que sí, que cap problema. Però després, en el primer assaig, vaig descobrir que es mou com un Robocop arrítmic. Per sort és exigent i va estar dos mesos assajant dues hores cada dia. I jo crec que al final se n’ha sortit”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT