The Flaming Lips avorreixen al Primavera

BarcelonaEls nord-americans The Flaming Lips van tancar dijous l'escenari principal del San Miguel Primavera Sound amb un xou sense ritme, vist ja massa vegades abans. La formació que lidera Wayne Coyne va insistir en els mateixos cops d'efecte habituals en les seves actuacions: confeti, pilotes inflables gegants i fans ballant a banda i banda de l'escenari disfressats, en aquest cas de personatges d'El mag d'Oz.

I com ja va fer en la seva actuació al Summercase 2007, Coyne va fer aparició dins d'una esfera elàstica transparent, amb la qual es va transportar per sobre del públic. Però el principal problema del concert no va ser que el públic ja es conegués els trucs. El problema va ser que tot aquest efectisme no va acompanyar un bon concert.

El principal problema va ser el ritme. Coyne va dilatar l'espai entre cançó i cançó amb forçades interaccions amb el públic que omplia l'escenari San Miguel, a qui interpel·lava amb fórmules suades i a qui animava a animar-se, cosa que hauria hagut d'aconseguir amb les cançons.

No va funcionar ni la seqüència entre dues de les joies del seu catàleg de pop neopsicodèlic i progressiu, "She don't use jelly", de The soft bulletin (1999), i "The yeah yeah yeah song", d'At war with the mystics (2006), allargades innecessàriament i separades per xerrameca buida de contingut. Després de 45 minuts de concert, The Flaming Lips només havien tocat quatre cançons. Així que quan els nord-americans van insistir un cop més en la versió acústica de "Yoshimi battles the pink robots", que rarament toquen en directe en la versió elèctrica del disc homònim de 2002, van començar les desercions.

A quarts de tres de la matinada, i amb The Flaming Lips encara a l'escenari, la cua per comprar bitllets per al bus llançadora per abandonar el recinte (en metàl·lic, tot i que inicialment havia de fer-se amb el sistema de targeta crèdit que en la jornada de l'estrena es va mostrar inoperant), era llarga.