Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Mario Gas triomfa al Festival Castell de Peralada amb el seu quart Sondheim

'Follies', pur teatre, pura vida

Sondheim no s'acaba mai. Les seves obres són retrats de les contradiccions humanes, de la infelicitat, de les decisions equivocades. Després de Golfus de Roma , Sweeney Todd i A little night music , Mario Gas aborda el seu quart Sondheim, Follies , segurament l'obra mestra de l'autor, cim de creativitat, concentració de tots els seus grans temes i destil·lació de la grandesa del seu teatre.

Estrenada el 1971 en un mític muntatge de Harold Prince (amb Yvonne De Carlo i Alexis Smith!), Follies parla amb cruesa i insòlita fondària del pas del temps encarnat en un vell teatre de varietats que ha de convertir-se en garatge. Però els seus anys d'esplendor reviuran durant una nit gràcies als artistes que hi van triomfar i que s'hi retroben convidats pel productor. Allà es desfermaran els records de les dues parelles protagonistes, marcades a foc per una dolorosa equivocació sentimental del passat. La insatisfacció, com sempre en Sondheim, és troncal a Follies , i, com sempre, Mario Gas serveix les seves paraules i la seva música amb absoluta netedat, força i clarividència. El seu és un muntatge d'una mestria poc freqüent en aquest país, amb un repartiment sensacional i que podria programar-se perfectament a Broadway. Per la idiosincràsia de la peça -pensada per al lluïment particular de cada actor- cal la connivència d'una companyia brillant. I Gas la té. Tots assoleixen un gran nivell, sobretot els quatre protagonistes, per la seva força torrencial i la versemblança que injecten als seus rols. Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius i Pep Molina fan meravelles amb els seus respectius solos.

Gas juga a fons les cartes que Sondheim li proposa i carrega amb munició pesant la connotació metateatral del text. Follies és teatre sobre el teatre i Gas omple el muntatge d'una poderosa càrrega simbòlica. El director confia en Massiel per al paper de Carlota, una diva ancorada en el passat que canta un energètic i divertidíssim I'm still here . I també fa pujar a l'escenari Asunción Balaguer -86 anys- per regalar-nos l'encantador Broadway baby. L'ensordidor aplaudiment ens brolla de l'ànima. L'entrega de la companyia és tan contundent que, fins i tot amb la interrupció de l'obra per problemes de so, en surt victoriosa. Quan s'enfila el segon acte i l'acció conflueix en la dissort dels protagonistes, l'espectador queda hipnotitzat per la lúcida fletxa fatalista de Sondheim, que retrata la solitud i el descontentament humans, tant amb el burlesc de la revista ( Buddy's blues ) com amb el dramatisme més desesperat (Live, love, laugh ).

Follies és un muntatge memorable que, si les coses anessin com han d'anar, hauria de fer temporada a Barcelona i esgotar localitats. Ningú s'hauria de perdre aquest homenatge al teatre, aquest últim xou que, malgrat tot, exclama amb veu ensordidora que l'espectacle ha de continuar.

Més continguts de