Publicitat
Publicitat

EN LA MORT DE JORGE SEMPRÚN

Les despulles de Jorge Semprún reposaran a Garentreville, a 80 quilòmetres de París

França diu adéu a l'últim cronista de l'horror nazi

França va lloar ahir unànimement Jorge Semprún com un dels seus grans autors i com l'últim cronista de l'horror nazi. Dissabte es farà un funeral íntim a París i l'endemà serà enterrat a Garentreville.

França es va llevar ahir amb la sensació d'haver perdut una part de la seva història recent, un referent. En un país especialment sensible als herois de la Resistència contra els nazis, la notícia de la mort a París de Jorge Semprún als 87 anys va colpir la societat gal·la i va ressonar en els informatius de ràdios i televisions, en els portals dels diaris i en les xarxes socials.

Tot i que va néixer l'any 1923 a Madrid, Semprún va viure pràcticament tota la vida a França i les seves despulles no tornaran a la terra natal. La família va confirmar ahir que l'escriptor serà enterrat diumenge a Garentreville, una petita localitat a uns 90 quilòmetres al sud de la capital francesa. Abans, dissabte, se celebrarà un acte d'homenatge íntim a l'institut Henri IV, on Semprún va cursar els estudis. Es tracta d'una de les escoles més elitistes de París, situada a pocs passos del Panteó, el monument on descansen els homes de la pàtria francesa.

"Era un francès d'adopció per a qui la plaça del Panteó era el centre de l'univers", va destacar ahir el president gal, Nicolas Sarkozy, després de conèixer el decés de Semprún dimarts a la nit a París. "Jorge Semprún va escollir el francès com a pàtria" i es va convertir en "un dels grans actors d'una època tràgica però radiant de la història intel·lectual i literària" de França, va expressar el cap d'Estat.

Pel ministre francès de Cultura, Frédéric Mitterrand, la mort de Semprún significa no només la desaparició d'un escriptor "amb una obra formidable", sinó també la pèrdua "d'un gran testimoni dels nostres temps". "Exiliat, resistent i deportat, va saber encaixar els riscos dels seus compromisos polítics", va destacar ahir Mitterrand.

La seva homòloga espanyola, Ángeles González-Sinde, també va ressaltar ahir les qualitats literàries de Semprún, poc després de fer una visita "emotiva" al domicili del difunt a París per donar el condol als familiars.

Semprún, fill de republicans liberals, va exiliar-se a França amb la família als 14 anys. Excepte en algunes etapes, com els anys de clandestinitat a Madrid amb el PCE o quan va ser ministre de Cultura de Felipe González, va fer la seva carrera política i literària a França. Tots els seus grans títols els va escriure en francès, com El llarg viatge (1963) i La escritura o la vida (1994).

"Sentia un amor incondicional per la llengua francesa, fins al punt que de vegades semblava que el castellà no fos el seu idioma matern", va expressar ahir Edmonde Charles-Roux, president de l'Acadèmia Goncourt. El 1996 es va convertir en el primer estranger d'aquesta prestigiosa societat literària. La influència de Semprún podria haver estat encara més àmplia si hagués ingressat a l'Acadèmia Francesa. El seu passat comunista i la nacionalitat espanyola, però, no van agradar a alguns membres de la institució. La veritat, a més, és que Semprún sempre es va considerar un home amb dues llengües i dues pàtries, cosa que no li va simplificar la vida, però és que, com va escriure a La escritura o la vida : "No sento cap inclinació per les coses massa senzilles".

Si algun tret va caracteritzar la seva trajectòria va ser el compromís polític fins a les últimes conseqüències. La seva lluita contra el feixisme a Europa li va comportar més d'un any amb el número 44.904 a la solapa de l'uniforme de presoner del camp de concentració de Buchenwald. Aquella etapa d'horror va ser font d'inspiració per a les seves obres mestres. "Va posar tot el seu geni al servei de la descripció de l'horror", va destacar ahir la primera secretària del PSF, Martine Aubry.

La mort de Semprún també va commocionar el món del cinema. El grecofrancès Costa-Gavras va destacar la seva "gran humanitat" i l'enorme talent com a guionista i escenògraf. Els dos amics van treballar junts a Z (1969), La confessió (1970) i Section spéciale (1974). Escenògraf, escriptor, ministre, defensor dels drets humans, són moltes les facetes per les quals serà recordat. Bernard Pivot, el crític literari més conegut de França, resumia ahir un sentiment general: "Era un home fascinant pel seu talent i per la seva història".

Més continguts de