Publicitat
Publicitat

Qui és Frédéric Beigbeder?

Una novel·la francesa no és una novel·la, és una mena d'esbós autobiogràfic. La clau de volta d'aquest misteri la trobareu al bell mig del llibre, just quan comenceu a preguntar-vos el perquè d'aquest títol equívoc i simbòlic. Frédéric Beigbeder (1965) és un autor popular i d'èxit, titllat com l' enfant terrible de les lletres franceses, bàsicament per dues novel·letes: 13,99 euros i la premiada Windows on the world , la qual cosa fa comprendre que la França literària ja no és el que era. Però aquest text és diferent, en certa manera és un trencament amb el Beigbeder anterior, perquè aquest és un llibre que neix amb la idea de passar comptes, amb la voluntat de ser sincer. Només per això ja val el temps de descobrir-lo.

L'estructura narrativa ve donada per dues línies en paral·lel: la del present, en què l'autor és tancat a la garjola per haver esnifat coca damunt el capot d'un cotxe; i la del passat, la infantesa. Un passat, de fet, gairebé inexistent per culpa d'una amnèsia incomprensible, només esquerdada per un sol record, del qual es tiba el fil de la història d'una família benestant francesa, una mescla peculiar entre burgesia i aristocràcia que va d'un llinatge idolatrat a un present que acaba produint dos fills educats igual, però inexplicablement diferents. És la distància que hi ha entre acabar dins una cel·la i que et nomenin cavaller de la legió d'honor. De fons és un report sobre la banalitat francesa i la seva història durant el segle XX, que passa pel tamís de dues guerres mundials perdudes i que acaba representada per una generació nascuda d'unes infanteses confortables, amb herois, divorcis, insatisfacció i amor. Una novel·la francesa és un intent franc de saber qui és i d'on ve Beigbeder. Hi ha una mica de tot: pics de ressentiment i autoflagel·lació, però que tampoc estalvia dards a la família, al matrimoni i a l'Estat per la seva política de criminalitzar actes de llibertat personal. Però lluny d'exigir explicacions la veritat és que l'autor entoma un mea culpa amb honestedat. Potser no és un gran llibre de memòries, però té la desimboltura de la frescor i el pòsit de la sinceritat.

Més continguts de