Frederic el Gran, 300 anys de fascinació

BERLÍN.Sobre el rei prussià Frederic II (1712-1786) existeix una extensa literatura i per això no sembla cap empresa fàcil aportar alguna cosa nova o controvertida sobre la seva figura. Però sí. Amb motiu dels 300 anys del naixement del monarca el 24 de gener estan previstes múltiples exposicions retrospectives, festivals i la publicació de llibres que donen una altra visió de l'ambigua personalitat del sobirà.

Nascut com a Frederic II, va ser considerat més tard com el Gran tot i els seus 1,60 m d'alçada. Va ser esteta i filòsof, va tocar la flauta, va compondre música i poemes i va abolir la tortura. Però també va ser una persona assedegada de poder, un senyor de la guerra. Pocs homes desperten encara avui en dia a Alemanya tanta fascinació com aquest rei, el més cèlebre de la dinastia dels Hohenzollern, que va fer de Prússia un estat modern i de gran reputació militar.

"Va ser una víctima. No va tenir mai la il·lusió de ser rei. Com a jove va dir que només era un mirall que reflectia el que hi havia al voltant però mai el que hi ha en si mateix", documenta el premi Nobel de literatura Thomas Mann. El que va voler dir amb això no se sap ben bé. Pot ser la seva homosexualitat, el seu rol com a monarca, la tortuosa relació amb el seu pare o tot plegat. La cosa és que com a simple mortal tampoc li hauria estat possible viure els seus interessos artístics d'aquesta manera. Només cal veure el Palau de Sanssouci, a Potsdam, a una trentena de quilòmetres de Berlín, considerat el Versalles prussià.

Ja li hauria fet goig, a Frederic el Gran, escoltar aquesta consideració de Sanssouci, perquè en essència se sentia francès. Sovint es negava a parlar i a escriure en alemany. És curiós que Hitler el tingués com un referent del nazisme -per les seves estratègies "d'invasió preventiva" sense prèvia declaració militar-, ja que Frederic II mai no es va identificar amb un patriotisme prussià.

Era l'antítesi del seu pare, Frederic Guillem I, el Rei Soldat . Buscant la reparació del trauma que va tenir amb el seu progenitor, Frederic II va fer construir Sanssouci com una residència d'estiu per poder descansar de les seves qüestions d'estat. D'aquí ve el nom de sans souci , que en francès significa sense preocupacions . Allà ni tan sols hi deixava entrar la seva dona, Elisabet Cristina de Brunsvic-Bevern, amb qui no va tenir descendència; el va succeir el seu nebot Frederic Guillem II. Va preferir, en canvi, la companyia del filòsof francès Voltaire. Aquesta va ser una de les amistats intel·lectuals més grans del segle XVIII.

Com a cap d'estat, Frederic es va annexionar a Silèsia. La rivalitat austroprussiana va degenerar després en la Guerra dels Set Anys (1756-63), en què Fedreric, aliat amb la Gran Bretanya, va fer front a la coalició formada per Àustria, Rússia, França i Saxònia. Amb Prússia en fallida econòmica i Berlín ocupada pels russos, el 1762 hauria perdut la guerra si no hagués estat per l'arribada al tron del nou tsar Pere III, que l'admirava intel·lectualment i va fer retirar Rússia de la guerra.

Frederic II va morir poc estimat el 1786, però no va ser fins al 1991 que va ser enterrat com volia: a Sanssouci juntament amb el seu cavall i els seus nou gossos.