La Fundació Mapfre exposa les dones en qui somiava Renoir

BarcelonaBal du Moulin de la Galette, un dels quadres més cèlebres de Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) va ser a Barcelona el 1917. Es va poder veure a Exposició d’art francè s, que van organitzar, entre altres, Ramon Casas i Santiago Rusiñol. L’obra va tenir impacte: “El portentós Moulin de la Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d’una delectança gairebé anguniosa”, va escriure el periodista José Francés a La Esfera. Pràcticament cent anys després, el quadre torna a la ciutat per exhibir-se a Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. L’exposició, organitzada per la Fundació Mapfre, el Musée d’Orsay i el Musée de l’Orangerie es podrà veure fins al 8 de gener.

A la Fundació Mapfre hi ha una setantena d’obres, sobretot dels dos museus francesos, però també de col·leccionistes privats i del Museu del Cau Ferrat. Hi ha el llegat de Renoir però també obres d’altres artistes que van compartir època amb el pintor francès: Vincent van Gogh, Maurice Denis, Edgar Degas, Pierre Bonnard, Aristide Maillol, Henri-Edmond Cross i Pablo Picasso. Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic també ret homenatge als pintors catalans que van copsar el mític Moulin de la Galette de Montmartre.

La figura femenina hi és omnipresent. Des de les parisenques que ballen al Moulin de la Galette, fins a dones que llegeixen com La liseuse, passant per l’hedonisme i la sensualitat de les banyistes de Les grandes baigneuses, segurament el nu més cèlebre de l’artista. Renoir va pintar sempre dones, per això la crítica de la seva època el va batejar com “el pintor de la dona” i “el pintor de la carn”. Per al poeta Henri de Régnier (1864-1936), el pintor “estima apassionadament, però de manera sana, sense motiu ocult, amb una mena de voluptat ingènua”, el cos femení. Un altre crític també apuntava aquesta “castedat” de l’artista: “Adoneu-vos que, malgrat el seu amor pel segle XVIII, mai no cau en el llibertinatge ni en la picardia. Les seves dones mai no coquetegen amb l’espectador com ho fan les de Fragonard, que saben prou que les observen”.

Les dones en qui somiava Renoir, el seu ideal femení, cast i innocent i alhora sensual, ha fet que actualment se’l critiqui: “La seva obra sembla que encarni una visió molt conservadora i reaccionària de les dones”, diu el conservador de pintura del Musée d’Orsay, Paul Perrin, que ha comissariat l’exposició amb Guy Cogeval i Pablo Jiménez Burillo.

Renoir, misogin?

“Hi ha qui el qualifica de misogin. Però un dels objectius de l’exposició és superar aquesta visió, situar-nos en l’època de Renoir i entendre millor quina era la problemàtica a l’entorn de la condició femenina”, afegeix.

De fet, segons Perrin, hi hagut una inversió de valors: “Al segle XIX se’l considerava un feminista perquè estimava les dones, i en canvi, Degas era considerat un misogin perquè mostrava una dona maldestra que no responia als cànons de bellesa. Ara, en canvi, Degas és considerat feminista perquè mostrava la realitat de la condició de les dones i Renoir, per contra, és reaccionari perquè en tenia una visió més fantasiosa”, detalla Perrin.

L’exposició, doncs, vol obrir el debat i plantejar preguntes al voltant de les fantasies d’un artista complex que al llarg de la seva trajectòria artística es va reinventar diverses vegades. Des dels primers quadres, on apareixen parisenques modernes, fins als nus més tardans. Uns nus que van escandalitzar bona part de la crítica contemporània de l’artista. Com explica Perrin, “pocs nus havien provocat tantes crítiques pel que fa a la grassor”. Per exemple, a la Gazette des Beaux-Arts s’hi pot llegir: “Les seves dones s’han tornat massa grasses, amb cossos massa deformats, amb un envermelliment vinós de les carns, en una recerca de les degradacions del color, en què tanmateix es devia complaure perdudament aquest artista deliciós que l’havia estimat tant”. El 1923, els conservadors del Museu del Louvre van acceptar amb reserves la donació de Les baigneuses que van fer els fills de l’artista.

“Renoir va tenir una crisi el 1880”, assegura Perrin. “No estava content amb la seva obra, va arribar a la conclusió que l’impressionisme no era un fi en si mateix, va caure en una depressió i va trobar la resposta analitzant la història de l’art. Va anar a Roma per inspirar-se en Rafael. La seva obra esdevé una síntesi entre l’impressionisme, el dibuix acadèmic i els mestres del segle XVIII”, assegura. “Renoir va intentar plasmar el seu ideal d’hedonisme, el que ell entenia per felicitat”, afegeix.