Furgar en les ferides obertes de la Guerra Civil

BarcelonaUn ancià vaga pels passadissos d’un hospital geriàtric. És una figura fràgil, perseguida per fantasmes d’un passat vagament intuït. Una notícia de la ràdio destapa records que el torturen: la troballa d’una fossa de cadàvers, víctimes de la Batalla de l’Ebre. Ell podria ser en aquella fossa; i, d’alguna manera, hi és. Les ferides de la Guerra Civil continuen obertes a La fossa, el tercer llargmetratge de ficció de Pere Vilà Barceló (Girona, 1975), que aquest cap de setmana s’estrena als Cinemes Zumzeig, una setmana després d’haver-se estrenat a Girona.

L’interès de Vilà per la memòria històrica no és nou. Fa quinze anys va participar en un projecte d’entrevistes a supervivents de la Lleva del Biberó, soldats republicans i supervivents dels camps d’extermini, i ha dirigit amb Isaki Lacuesta el documental Soldats anònims, sobre l’excavació d’una fossa comuna de la Guerra Civil. “El camí m’ha anat portant fins aquí”, diu. En contra de l’opinió generalitzada, Vilà no creu que s’hagin fet massa pel·lícules sobre el conflicte, sinó que se n’haurien de fer més. “Com a conseqüència d’un llarg procés per oblidar el tema, molta gent creu que se n’ha parlat molt, però no és així. La majoria dels espais relacionats amb la guerra segueixen abandonats. Els morts segueixen a les muntanyes, en trobàvem les restes rodant la pel·lícula”.

Dos amants retrobats

La fossa està estructurada en tres actes diferents: el primer, al geriàtric on viu -per dir alguna cosa- el Josep, i el tercer, als escenaris de la Batalla de l’Ebre, l’indret que l’ancià tria per morir. Entremig, un flash-back trenca la història per mostrar el retrobament del Josep i la Laura. Dos amants separats per l’exili i les lleis no escrites d’un país de vencedors i perduts. A diferència de les altres dues, en aquesta part la paraula predomina sobre el silenci. “Era necessari -diu Vilà-. Volia una part de la pel·lícula que no es mostrés a l’espectador a través del suggeriment. No n’hi ha prou creient que l’espectador ja sap de què parles, cal donar veu als personatges”.

El director ha rodat la pel·lícula en condicions d’extrema austeritat, amb poc més de 10.000 euros. Gairebé sense ajudes públiques ni interès de les institucions. I tanmateix, compta amb un repartiment de primera divisió: Josep Maria Domènech, Lluís Homar, Emma Vilarasau i Àlex Monner. “S’ha fet treballant en cooperativa amb gent que hi posa el seu talent -explica Vilà-. Sabia que generaria rebuig i que el més fàcil seria deixar-ho estar. Però cinematogràficament era un objectiu a assolir, un pas endavant respecte a les altres pel·lícules”.

Incansable, Vilà ja ha rodat el seu nou treball amb Àlex Brendemühl, Nora Navas i Àlex Monner. Es tracta de L’artèria invisible, adaptació de la novel·la El peatge, sobre un polític acusat falsament d’abús sexual per una prostituta.