17/06/2017

Gran duel d’actrius a la serra alta

2 min
Gran duel d’actrius a la serra alta

Barcelona‘Bodas de sangre’ BIBLIOTECA DE CATALUNYA 14 DE JUNY DEL 2017

Oriol Broggi posa la seva empremta en tot el que dirigeix, ja siguin les creacions lliures (28 i mig, Els cors purs, Al nostre gust) o les versions, adaptacions o dramatúrgies de grans textos (Boscos, Incendis, Una giornata particolare …). La seva mirada sobre el text més representat i probablement el més complex de la trilogia andalusa de Lorca, juntament amb Yerma i La casa de Bernarda Alba, és a la vegada agosarada en la perspectiva de la història i en la posada en escena.

Alhora, és absolutament fidel al text original, més enllà de les adaptacions requerides pel petit repartiment i algunes llicències pròpies de l’estil del director, com la repetició del magnífic, per profund, final del poema o la innecessària projecció de la festa de la boda. Agosarada tant per l’espai escènic -un rectangle de sorra flanquejat per dues llargues tanques de fusta com les dels pobles del Salvatge Oest- com per alguns fragments musicals -que recorden les harmonies d’Ennio Morricone a El bo, el lleig i el dolent (1966)-. També per la presència, entre divertida i simbòlica, de tres esquelets blancs a la banda musical (un d’ells fins i tot aixeca i toca la trompeta), que confereixen al muntatge un incontestable gust de western mexicà.

És un regust que esclata amb tot el seu sabor en el meravellós duel en el qual Broggi confronta la mare i la nòvia. No exagero si els dic que l’enfrontament final entre la mare que ha perdut el seu únic fill i la nòvia que ha perdut marit i amant funciona en un clímax de la mateixa intensitat que el de James Stewart i John Wayne a L’home que va matar Liberty Valance (1962) o Joel McCrea i Randolph Scott a Duel a l’alta serra (1962). Quina força interpretativa! Et clava a la cadira i et gela l’alè. És una escena en què Nora Navas -en el seu millor paper en el teatre- i Clara Segura arriben a un nivell de sinceritat i de dolor absolutament genials. Elles porten les regnes de la funció i, fins i tot, alternen els papers protagonistes amb altres de secundaris, ja que entre sis intèrprets assumeixen l’amplíssim repartiment de l’obra. Deixeu-me afegir que mai m’havia arribat amb tanta claredat i força el sempre complicat monòleg de la lluna com aquesta vegada en mans de Clara Segura.

Un cavall i una banda de ‘saloon’

Hi ha dos protagonistes d’excepció més. El Juguetón és un cavall mascle negre d’una elegància pertorbadora a qui se li endevina una fúria tan reconcentrada com la de l’apassionat Leonardo. Un cavall que passeja pel carrer major de Broggi-City, una terra molt llunyana però tan aspra i dura com la rodalia de Guadix. Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) és el director musical d’un espectacle amb molta música, molt diversa però sense laments jondos.

La partitura introdueix un punt de distanciament lúdic molt encertat en què es barregen la cançó andalusa, la cumbia i la rumba catalana i es posa el punt final amb un tema del mateix Lorca. El multiinstrumentista Garriga, acompanyat de Marc Serra, Marià Roch i del trio d’esquelets, s’incorpora a la narració i assumeix fins i tot alguns fragments textuals, com si tots ells fossin la banda del saloon de Broggi-City. No se la perdin.

stats