Grans rodatges a Catalunya: missió impossible?

BarcelonaSom al Gran Teatre del Liceu, enmig d’una representació de La bohème. Tom Cruise localitza entre el públic el seu objectiu, la bellíssima actriu sueca Rebecca Ferguson, i se l’endú al sostre del teatre. Perseguit per agents enemics que el busquen a les llotges, Cruise i Ferguson se les enginyen per baixar per la façana de l’edifici amb una corda. A peu de Rambla, esquiven turistes i vianants i enfilen ràpidament cap a la parada del metro de Liceu.

L’escena anterior era al guió de la cinquena entrega de la saga Missió: Impossible, que s’estrenarà a finals d’any, però l’escenari, finalment, no serà el Liceu sinó l’Òpera de l’Estat de Viena, que ja va acollir el rodatge l’estiu passat. Per què? Llucià Homs, director de la Barcelona Film Commission, té la resposta: “Vam estar negociant amb la productora fins a l’últim moment, però els austríacs van aprovar una millora dels seus incentius fiscals per a produccions estrangeres i s’ho van acabar emportant. Aquest va ser l’únic motiu”, explica.

Es pot argumentar que no és la fi del món, que perdre l’oremus per veure grimpar una estrella de Hollywood pel Liceu tampoc és gran cosa. Però no és una qüestió de glamur, sinó econòmica: un rodatge de les característiques de Missió: Impossible 5 té un impacte molt important sobre l’economia d’una ciutat i el seu sector audiovisual. Fins i tot si es tracta de rodar un grapat d’escenes, com era el cas, la despesa pot ser d’entre 5 i 10 milions d’euros. I si es tracta d’una producció sencera com el thriller The gunman, que es va rodar a Barcelona l’estiu del 2013, la xifra passa dels 30 milions: entre altres despeses, prop d’1,5 milions en hotels, 6 milions en nòmines i més de 6 milions en impostos directes, sense comptar-hi l’IVA. L’impacte fiscal abans de l’estrena es calcula en 11 milions d’euros. Aproximadament, una tercera part dels diners que l’Estat destina al fons de protecció a la cinematografia, del qual surten les ajudes del ministeri de Cultura. El problema, esclar, és que The gunman és l’excepció, no la norma.

Barcelona, un potencial gegantí

Adrián Guerra, president de Nostromo Pictures, és en bona part responsable que The gunman s’hagi rodat a Barcelona. Va alertar els productors de l’atractiu encara poc explotat de la ciutat com a escenari per a films d’acció i després va liderar la participació local en el projecte. “El potencial de Barcelona com a plató de rodatges internacionals és immens -assegura-. A Anglaterra han fet una aposta clara per la indústria audiovisual i han creat uns bons incentius fiscals i ara mateix ja no hi caben més produccions i no s’hi troba mà d’obra. Molts tècnics catalans han marxat a Londres per treballar-hi i els estudis Pinewood, els més importants del món, estan ampliant les instal·lacions a corre-cuita. Si la política d’incentius fiscals d’Espanya fos similar... és difícil de calcular, però la inversió estrangera a Catalunya es podria situar entre els 50 i els 500 milions l’any”.

Missió: Impossible 5 no és el primer gran rodatge que passa de llarg per culpa d’uns incentius fiscals poc atraients. La sèrie Roma de l’HBO també va estar a punt de rodar-se a Espanya, però es va acabar fent als estudis de Cinecittà, i va deixar prop de 60 milions d’euros a Itàlia. “Cada any hi ha sèries que estudien la possibilitat de rodar-se aquí i acaben marxant a Sud-àfrica, Bulgària, Irlanda o qualsevol altre país amb una fiscalitat millor -comenta Guerra-. Aquí tenim bons professionals, una gran diversitat de paisatges amb neu, bosc, platja i desert, i arquitectura urbana d’estil romànic, medieval i àrab. I tot a poc més de tres hores en cotxe!” El productor opina que Joc de trons, que va deixar 110 milions d’euros a Irlanda, es podria haver rodat perfectament a Catalunya si no fos per la política d’incentius fiscals espanyola.

¿I quins són aquests incentius per a les produccions estrangeres que es filmen a Espanya? Doncs fins al 2014, els mateixos que per a les produccions espanyoles. És a dir, un 18% a retornar a través dels crèdits fiscals AIE, que Guerra qualifica de “complexos” i “difícils de recuperar íntegrament” perquè sovint s’han de traslladar a altres empreses. A partir del 2015, però, entra en vigor un descompte directe específic per a produccions estrangeres del 15%, amb un límit de 2 milions d’euros per producció. “El 15% és millor que res -apunta resignat Carlos Rosado, president de la Spain Film Commission i l’Andalucía Film Commission-. Estem contents que s’hagi creat la figura, però encara és insuficient”.

La comparativa amb altres països dóna la raó a Rosado. França té uns descomptes fiscals entre el 30% i el 32%; a Anglaterra estan per damunt del 30%. “En la majoria de països europeus es mouen entre el 30% i el 40% -assenyala Rosado-. També al Canadà, a molts estats nord-americans i fins i tot en països sud-americans. A Colòmbia hi ha un boom de rodatges”.

Rosado recorda que Espanya ha sigut tradicionalment un dels platós preferits de Hollywood, escenari de grans rodatges com el de Lawrence d’Aràbia. “Però ara hem perdut competitivitat, i no per les nostres condicions de producció, sinó per les eines fiscals que els altres països han aplicat”, diu.

El cas de les Canàries

Rosado és l’organitzador d’una conferència sobre incentius fiscals que tindrà lloc dimarts a Madrid, a la qual assistiran el secretari d’estat d’Hisenda i la directora de l’Institut de Cinematografia, entre d’altres. L’objectiu, defensar els beneficis d’una política d’incentius més competitiva. Un dels casos que s’estudiaran és el de les Canàries: la seva insularitat li permet oferir un 20% addicional a la rebaixa fiscal vigent a la península i així atreure produccions com Fast & Furious 6, que va rodar a Tenerife una de les seves escenes més espectaculars. Els avantatges són tan evidents que productores catalanes com Nostromo o Filmax traslladen els rodatges a l’arxipèlag. L’última entrega de [REC] n’és un exemple, però també les dues últimes produccions de Guerra: Cómo sobrevivir a una despedida i Palmeras en la nieve. “Amb un incentiu específic del 35% i una rebaixa límit de 4,5 milions, les Canàries és el laboratori que permetrà demostrar a l’Estat l’eficiència d’aquesta política” -apunta Guerra, que planeja rodar-hi l’any que ve The man who killed Don Quixote, l’etern projecte frustrat de Terry Gilliam.

De fet, Navarra i el País Basc han posat en marxa iniciatives similars a la canària, una opció que recull el seu regim fiscal foral. Per a Catalunya, sota el règim comú de l’Estat, aquesta possibilitat no és viable. “A l’Ajuntament de Barcelona volem plantejar un tram d’incentius econòmics -revela Homs-. Encara no sé amb quina base ho farem, però m’han assegurat que és possible”. Homs no amaga que el seu objectiu somiat seria que Barcelona aparegués en la següent entrega de la saga Bond. Guerra, tanmateix, es mostra escèptic: “Gràcies a l’actual rebaixa del 15% hem aconseguit que la gent que vol rodar a Barcelona no se senti estafada, però estem lluny d’oferir condicions competitives. Es difícil convèncer algú de rodar una determinada escena a Barcelona per 2 milions quan a Londres costaria 1,5 milions i a Roma 1,7”.

El que sembla evident és que Barcelona no es pot quedar de braços plegats. Gràcies a l’eclosió dels serveis de vídeo a la carta, el sector de continguts viu un boom històric: el 2014 es van produir als Estats Units el doble de sèries que el 2010. Només Amazon i Netflix van invertir l’any passat 5.000 milions de dòlars en continguts propis. Si els incentius fiscals són l’únic obstacle per revitalitzar la indústria audiovisual, deixar passar aquesta oportunitat seria un error històric.

Les ombres de la Ciutat de la Llum

Els 300.000 metres quadrats dels estudis Ciutat de la Llum d’Alacant, la gran aposta del PP valencià per atreure rodatges estrangers, estan inactius des de fa dos anys i acumulen un deute reconegut de 80 milions. “El seu tancament, conseqüència de despeses poc raonables, és una molt mala notícia per al cinema espanyol”, diu Carlos Rosado, que posa en dubte la notícia sobre l’interès d’un grup d’inversors liderat per Francis Ford Coppola per comprar l’estudi. “No crec que sigui explícit”, comenta. Adrián Guerra, però, opina que el gran handicap dels estudis és la falta d’un entramat professional local. “T’hauries d’endur un percentatge molt elevat de mà d’obra a l’estudi, perquè a Alacant no hi ha prou professionals -diu el productor-. Això implica dietes, viatges i hotels, un sobrecost molt important per fer ús de l’estudi”.