Enviat especial a Sant SebastiàFa un any que es va estrenar al Festival de Sant Sebastià Pa negre , el film d'Agustí Villaronga. Llavors, i també més tard, les crítiques elogioses ja van destacar el seu realisme en el retrat de la postguerra a la Catalunya interior i la valentia de dibuixar les llums i ombres dels personatges, amb independència de la seva adscripció ideològica i del seu bàndol. Era una "pel·lícula sobre la Guerra Civil" que no ho semblava, deien. Doncs bé, La voz dormida és justament el contrari.
El tercer llargmetratge de Benito Zambrano, ambientat en la primera postguerra, fuig de l'equidistància com de la ràbia i pren partit en tot moment. Aquí hi ha bons i dolents. Molt bons i molt dolents. Honra el director sevillà la seva sinceritat en la roda de premsa posterior a la presentació: "Per explicar històries, un s'ha de comprometre", va manifestar amb contundència.
Adaptació de la novel·la homònima de Dulce Chacón, La voz dormida relata els esforços de la Pepita per ajudar la seva germana Tensi, empresonada per comunista, i a sobre embarassada. A través dels seus ulls ens introdueix en un univers privat de llibertat però no de tendresa, solidaritat i dignitat. "Les presons estaven plenes de dones sense consciència política, la majoria analfabetes -explicava Zambrano-. Es va donar un fenomen curiós: moltes d'elles van aprendre a llegir i es van posicionar ideològicament a la presó, que era l'únic lloc on a Espanya encara es parlava de política durant el franquisme".
La voz dormida no vol ser en cap moment altra cosa que un homenatge a totes les dones que van ser víctimes de la repressió franquista, especialment en la primera postguerra. I emparat en un propòsit tan noble -i ajudat per les vívides i intenses interpretacions d'Inma Cuesta i María León, que ja fan tard per guanyar el seu primer Goya-, dispara el melodrama fins a cotes astronòmiques, fins a provocar un esclat de somiqueigs a la platea que feia temps que no es veia pel festival.
