Günter i Eduardo
La bona literatura, la millor ficció, és la que crea realitat. L’Alemanya embogida del nazisme i el país esfondrat de la postguerra no es poden explicar sense la literatura de Günter Grass. I per entendre la voluntat de superació de la injustícia que ha empobrit l’Amèrica Llatina del segle XX, cal llegir Eduardo Galeano. L’un i l’altre ens van deixar ahir: perdem de cop dues veus de la consciència, dues veus literàries que unien creativitat amb crítica i compromís. El timbal de llauna del nen que no volia créixer ens va fer créixer a tots. Quan Galeano va obrir les venes d’Amèrica, vam notar la ferida en la pròpia pell. Però ni Günter ni Eduardo van ser ortodoxos en la seva dissidència permanent, ni exempts de contradiccions. Des de l’assagisme i el periodisme, van baixar a l’arena política. I des de la literatura van pujar al cim.
