Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

Gustavo Dudamel, un director que aixeca passions

Els concerts del carismàtic director veneçolà Gustavo Dudamel i l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar són una cosa única. Viuen la música com una celebració, una autèntica festa que convida a compartir la passió per la música. Ara, en el seu retorn a Barcelona, ha quedat ben clar que el fenomen Dudamel aporta aire fresc a l'anquilosat món de la clàssica: localitats exhaurides i un públic diferent de l'habitual que va omplir L'Auditori de gom a gom. Hi havia moltíssima gent jove, un nou públic disposat a entrar en contacte, potser per primera vegada, amb dos pesos pesants del simfonisme germànic: Beethoven i Richard Strauss. El més difícil és aconseguir que tornin a un concert clàssic, però és, sens dubte, un bon començament.

A la Simfonia núm. 3 Heroica emergeix amb força la poderosa personalitat de Beethoven, que va sonar amb contundència, interpretat per una plantilla enorme, molt superior al que avui aconsella la fidelitat estilística, però controlada amb eficàcia per Dudamel, capaç d'aconseguir transparència i detalls de gran bellesa. Però el més meravellós és la seva energia constant.

Per tocar Una simfonia alpina l'orquestra va multiplicar els seus efectius: l'escenari semblava la cabina dels germans Marx. Galvanitzats per Dudamel, els intèrprets van plasmar amb un portentós realisme sonor els majestuosos paisatges i les violentes tempestes desencadenades per Strauss. I per respondre a l'entusiasme del públic, van tocar el Danzón núm 2 de Márquez, el Mambo de Bernstein i la popular Alma llanera , tres propines per a un explosiu final de ritme, color i alegria. Que tornin.

Més continguts de