Publicitat
Publicitat

Ha! Ha! Land

La gala dels Oscars va ser menys polititzada però més entretinguda del que ens esperàvem

La 89ena edició dels Oscars va arrencar amb una actuació musical de Justin Timberlake per deixar amunt l’entusiasme tot just començar. Tot i l’efectivitat de l’estímul, com a recurs d’obertura d’una gala (televisada) no és el súmmum de l’originalitat. L’entrada de Jimmy Kimmel va ser un punt desordenada, amb problemes de so i de realització caòtica. El realitzador, però, es va rescabalar al final ensenyant les reaccions a la pífia històrica de l’Oscar a la millor pel·lícula. Vam veure de manera privilegiada les reaccions de desconcert a l’escenari i l’astorament a la platea. Deia Kimmel només començar: “Ha estat un any magnífic. Els negres han salvat la NASA i els blancs han salvat el jazz”. Sí, i l ’Acadèmia ha demostrat que pot fer el ridícul a nivells estrepitosos. Hollywood convertit en 'Ha! Ha! Land'. Li han servit amb safata la millor arma de destrucció massiva a Donald Trump: desacreditar-se ells mateixos amb la patinada del segle. Amb tot, no ha estat la gala dels Oscars combativa que s’esperava. L’instant més punyent va ser el discurs de l’absent Asghar Farhadi, llegit per encàrrec, en què alertava de la por que justifica la violència i debilita la democràcia. Gael García Bernal, gairebé com la quota mexicana de la gala, va fer la seva aportació crítica. Però la celebració va tenir un subtext evident: voluntat de demostrar la cohesió de la indústria cinematogràfica que Trump vol desprestigiar. L’escenari i la platea estaven molt interconnectats, i no només en qüestió de centímetres. La broma de fer entrar a la sala el grup de turistes podia ser una metàfora per mostrar-se propers al gran públic i no a la nova elit. Es van fer homenatges endogàmics entre col·legues, recordatoris de premiats anteriors, i es va posar en valor la multiculturalitat, la sensibilitat de gènere i fins i tot el periodisme.

A nivell d’espectacle, el 'running gag' sobre el conflicte relacional entre Kimmel i Matt Damon va donar joc. Va ser bonic l’instant en què Charlize Theron i Shirley McLaine van compartir escenari. I acurada la presentació de Mark Rylance per anunciar la candidatura a la millor actriu secundària: “Els secundaris funcionen per oposició al protagonista, però els personatges de les dones tenen el do de fer-ho sense odiar ningú”. Preciosa l’actuació de Sara Bareilles durant l''In memoriam' als difunts. Els caramels caiguts del cel va ser una idea sobreexplotada i l’actuació d’Auli'i Cravalho va ser més pròpia d’Eurovisió que 'made in' Hollywood. A nivell televisiu vam descobrir que fins i tot censuren les paraulotes de les pel·lícules. Quan mostraven el fragment de l’actriu nominada Michelle Williams a 'Manchester by the sea' fins i tot li van pixelar la boca. Esperpèntic.

Ens hem resignat a acceptar que el ritme de la gala mai serà àgil, però aquest any Jimmy Kimmel ho va fer amb naturalitat i sense pecar de ser excessivament graciós. Els que han trobat la fórmula, per fi, són els de Movistar+. La tripleta de Raquel Sánchez Silva amb Carlos Marañón i Toni Garcia Ramon va funcionar per la seva austeritat. Anàlisi i espontaneïtat sense tonteries de festes paral·leles, tuits i faràndula d’experts en moda que altres anys degradaven el que importa la nit dels Oscars, que és el cinema.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT