Barcelona“Un apartheid social, territorial i ètnic s’ha imposat al nostre país”. Amb aquesta contundència va definir el primer ministre francès, Manuel Valls, la situació d’exclusió social, violència i desgovern que es viu en determinats barris de la perifèria de París, les anomenades banlieues. Aquesta situació evidencia el fracàs del model francès d’integració. A la perifèria de Barcelona no s’han viscut episodis de violència com els de la capital francesa, però també és evident que l’exclusió social es concentra en determinats barris en què la desigualtat és creixent i els més perjudicats acostumen a ser els immigrants. Aquest tema centrarà avui la conferència de la sociòloga Saskia Sassen en el segon debat del cicle Prendre la paraula, del CCCB.
“Estic d’acord amb Manuel Valls i està bé que ho digui, però no farà res per canviar-ho”, lamenta Claudio Zulian, director de cinema que ha documentat la vida de barris com el Carmel i les banlieues parisenques en diverses pel·lícules. Zulian rebutja el concepte d’integració i considera que el focus no s’ha de posar en la immigració sinó en l’economia: “Aquí el que hi ha són tensions socials provocades per la pobresa i les volen confondre amb diferències culturals”.
Exactament el mateix argument que utilitza Rodrigo Llopis, fotògraf madrileny resident a París: “No es un problema cultural com ens volen fer creure. És una qüestió socioeconòmica”. Llopis no creu que la paraula apartheid sigui exagerada. “Molts joves han de mentir en els seus currículums i amagar que viuen en determinats barris”, explica. El periodista Josep Maria Martí Font era corresponsal a París l’any 2005 durant l’onada d’aldarulls als barris perifèrics i coincideix que a França es pot parlar de segregació: “És l’únic lloc d’Europa on es poden trobar autèntics guetos”, assegura. Recorda que arran de les protestes d’aquell any l’executiu francès va introduir alguna mesura per evitar la discriminació dels estrangers i els residents en barris conflictius. Però amb el temps la tèbia reacció del govern es va anar apagant i deu anys després es pot afirmar que tot segueix igual. Tots tres consideren que el cas de París és únic i no es pot equiparar al de la resta de grans ciutats europees. “A tot arreu hi ha exclusió social i una falta de voluntat de la societat per combatre-la, però a França cal sumar un component racista”, precisa Zulian. Una tensió no resolta que, segons Martí Font, “té el seu origen en la guerra d’Algèria” i que ara, amb l’amenaça jihadista, s’ha vist accentuada.
Però a Barcelona, i la seva àrea metropolitana, la pobresa i la desigualtat també han quedat relegades i condensades en determinats barris. En dóna fe Noemi Rocabert, directora de l’escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, que ha rebut diverses distincions per la seva tasca en la promoció de la integració i la convivència. “Treballem amb famílies que no poden ni pagar els ingredients per fer un pastís. Hi ha nens que estan destrossats anímicament. Si no se’ls atén rebenten o s’apaguen”, adverteix. Els educadors i les entitats socials són l’única esperança per a uns barris que han vist com la societat i les institucions els giraven l’esquena. “Hi ha una desconnexió molt gran entre la gent que treballa en aquest àmbit i la classe política. No se’ls escolta”, denuncia Martí Font. I Rocabert ho corrobora: “Tant de bo la societat ens reconegui un dia com a entitats polítiques de primer ordre. I que algun govern ens demani perdó”, reclama. Miguel Jurado és regidor de Seguretat i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i defensa que, en el seu cas, la cooperació amb les entitats és “intensa, important i creixent”.
La marginació de certs barris a les grans ciutats, doncs, té dos vessants que sovint s’entrellacen. D’una banda, els efectes devastadors de la crisi econòmica i, de l’altra, els reptes que suposa l’acollida d’immigrants. I cap de les dues està resolta. Llopis confia en els nous moviments polítics que emergeixen al sud d’Europa, però Zulian és més pessimista: “Europa té un projecte de vida en el capitalisme i el consum. Mentre sigui així la societat no serà justa i hi haurà malestar”. Rocabert exposa: “La diversitat d’aquests barris és el millor que té Europa. Tenim una riquesa impressionant, però ens calen més eines”. El regidor badaloní assegura que la vida als barris millorarà quan es normalitzi el context econòmic i avisa també que “cal abandonar la fantasia que el nostre país pot acollir tothom”. Però Martí Font alerta: “Sense la immigració, l’Europa Occidental és morta”.
Saskia Sassen
(L’Haia, 1949) Catedràtica de sociologia a la Universitat de Colúmbia. Premi Príncep d’Astúries de ciències socials 2013
Amb el llenguatge tradicional ja no n’hi ha prou per descriure la situació de pobresa i exclusió a gran escala que es pateix en moltes ciutats del món. És per això que Saskia Sassen es va veure obligada a trobar una nova paraula per definir-la: “expulsions”. La sociòloga holandesa, gran teòrica dels efectes de la globalització, aprofundeix encara més en aquest concepte en el seu últim llibre, Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global. El capitalisme ha deixat de portar implícit un progrés social i el creixement s’ha desvinculat de l’interès comú. La dècada dels vuitanta suposa un punt d’inflexió en aquesta lògica. La recerca del lucre s’allibera de qualsevol responsabilitat amb la societat o el medi ambient i s’aprofita d’una millora sobtada de les capacitats tècniques. El resultat és l’expulsió brutal de milers de persones del sistema social i econòmic. Els desnonaments a Espanya, o la insostenible taxa de pobresa a Grècia són dos exemples recents i molt pròxims. Ja fa trenta anys que Sassen desafia la concepció geopolítica d’estat nació amb el concepte de ciutat global. Però ara va més enllà i trenca definitivament el paradigma. Les divisions geopolítiques tradicionals queden obsoletes davant d’unes tendències globals que Sassen defineix com a subterrànies. Unes dinàmiques invisibles que travessen qualsevol frontera i que són tan complexes que no es poden interpretar amb les categories de pensament actuals. La complexitat condemna els expulsats i els impedeix exigir explicacions a ningú, ja que els responsables queden diluïts en un entramat d’enginyeria financera impossible ni tan sols de concebre.
