Publicitat
Publicitat

Els habitants de la frontera

Durant la Segona Guerra Mundial, un jove oficial italià passa un estiu de permís a l'illa d'on prové la seua família: un lloc de la costa dàlmata, de població eslovena i italiana, que havia passat a formar part de Iugoslàvia i que l'exèrcit de Mussolini acabava d'ocupar. Allí es relaciona amb un vell pescador, parent llunyà seu i exfuncionari de l'Imperi Austrohongarès, que li parla d'un altre jove oficial, nebot del vell, que va morir 20 anys abans, amb uniforme austríac, en circumstàncies enigmàtiques. El vell troba semblances alarmants entre el nebot mort i el jove ple de patriotisme superficial i de dubtes de fons que ara se li acosta, i va revelant de mica en mica la història de l'oficial austríac, davant de l'interès i el neguit creixents del seu interlocutor. Pels habitants de la frontera, fidelitat o traïció, nosaltres i vosaltres, no són termes que puguen donar cap seguretat.

Franco Vegliani (nascut Franco Sincovich) era un escriptor nascut a Trieste l'any 1915 i mort a Malcesine l'any 1982 que va haver de patir en carn pròpia les incerteses de pertànyer a una frontera massa fluïda i va saber trascolar-ne els clarobscurs magistralment en aquest relat d'aprenentatge, en què la maduració significa abandonar el món senzill de la fe a ulls clucs per endinsar-se en la realitat del dubte, en el risc moral de les lleialtats en pugna i, a través seu, en el reconeixement propi i en la comprensió de l'altre.

La frontera posa en evidència el món que descriu, perquè el qüestiona alhora que l'entén íntimament. Per això hi ressonen amb força els ecos de la gran narrativa austríaca -l'Stefan Zweig subtil de La impaciència del cor , però sobretot el Robert Musil de Les tribulacions del jove Törless - i alhora també té la finesa interrogativa i la fonda compassió d'Italo Svevo i de Giorgio Bassani. L'illa de La frontera és el bellíssim paradís infantil del protagonista i també l'univers fràgil, ambigu, condemnat ja, dels homes en guerra, i el llibre que l'evoca, molts anys després de tot, és una elegia reflexiva, piadosa, amarga i estranyament serena.

Més continguts de