Publicitat
Publicitat

65È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

El director austríac commou el festival amb 'Amour', l'agonia d'un matrimoni madur

Haneke interpreta un rèquiem per l'amor a Canes

Canes es va despertar ahir amb una pluja trista i un vent traïdor que feien presagiar una jornada de més penes que alegries. El nou treball de Michael Haneke es va encarregar de certificar-ho amb la pel·lícula més trista i desoladora que s'ha pogut veure en el festival, rebuda amb l'ovació més gran d'aquesta edició. El cineasta austríac, creador de malsons pertorbadors com Funny games i La pianista , va donar un cop de puny en la competició amb Amour , una tragèdia moderna en què un matrimoni d'edat avançada, culte i sensible, s'ha d'enfrontar a una malaltia terminal que està acabant amb la vida de la dona.

Haneke filma amb austeritat i exactitud la desaparició de la identitat i la consciència d'aquesta desaparició. La vida es degrada i s'esvaeix a mans de la malaltia, en una lluita perduda que fa a miques la dignitat i fins i tot amenaça el més preuat: l'amor. La pel·lícula no deixa ni una sola escletxa per a l'esperança, però tampoc permet que el sentimentalisme embruti la pantalla. Hi ha la duresa i el distanciament marca de la casa i, tanmateix, per primera vegada en la filmografia de Haneke, també hi ha una humanitat inesperada cap als personatges. L'horror de la situació i la desesperació de la parella són tan absoluts i irremeiables que el contrari hauria estat pervers.

El pes de la pel·lícula el porta sobretot Jean-Louis Trintignant, que torna a posar-se davant les càmeres després de 14 anys dedicant-se al teatre. "No podia dir que no a Michael -explicava l'actor en una roda de premsa estranyament jovial-. El paper que em va oferir era massa extraordinari i rodar el film ha sigut una experiència bella i trista. Però no es tornarà a repetir". Haneke, per la seva banda, ha assegurat: "No volia assenyalar cap problema de la societat, no és aquest el motiu pel qual faig cinema". Després ha afegit: "Arriba una edat en què, per força, t'has d'enfrontar al dolor i la mort d'éssers estimats, i és una situació molt difícil per a qualsevol".

Si Amour no s'emportés la Palma d'Or -és l'aposta més probable ara mateix- queda clar que algun dels seus protagonistes, Trintignant o Emmanuelle Rivas, haurien de veure reconeguda la seva tasca. La pel·lícula és un treball inapel·lable i rotund, tot i que també un exercici de tortura emocional i física que, de tan transparent com és, segons com podria ser fins i tot prescindible.

Vinterberg canvia de bàndol

Després de moltes pel·lícules, Thomas Vinterberg continua sent per a la gran majoria el director de Celebració , aquell explosiu drama en què s'airejaven públicament els abusos sexuals d'un pare als seus fills enmig d'una concorreguda reunió familiar. Una dècada més tard, amb The hunt , el director torna al tema per capgirar-lo: en lloc de desemmascarar l'abusador, ara relata el viacrucis d'un professor divorciat d'una escola bressol (Mads Mikkelsen) que s'enfronta a la falsa acusació d'abús sexual d'una nena i a la violenta persecució posterior de la comunitat en què viu.

Vinterberg afirmava ahir: "Una dita danesa diu que només els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. No és així". El problema és que el director tampoc es preocupa gaire per la veritat a The hunt : és manipulada, esbiaixada i esculpida en un melodramatisme de sobretaula profundament empipador.

Per acabar la jornada, l'única nota alegre del dia: la diversió d'In another country , en què Hong Sang-soo, el Rohmer coreà, s'emporta Isabelle Huppert -que també apareix en el film de Haneke en un petit paper- al seu país per filmar un lleuger i entretingut exercici d'estil a partir de variacions sobre un argument mínim d'equívocs sentimentals i culturals.

Més continguts de