Hanna Schygulla: molt més que la musa de Fassbinder
BarcelonaHanna Schygulla va ser un dels rostres més populars del cinema europeu de la dècada dels 70 gràcies a l’aliança artística amb Rainer Werner Fassbinder. Va protagonitzar una vintena de les pel·lícules de l’hiperactiu director alemany: la primera va ser Katzelmacher l’any 1969 -Schygulla tenia 26 anys-, i l’última, Lili Marleen (1981), gràcies a la qual va començar una carrera musical paral·lela, acompanyada del pianista Jean-Marie Sénia.
“Quan vaig començar a fer cinema ens trobàvem en plena revolució cultural -comenta l’actriu, que ha passat per Barcelona per presentar el cicle que li dedica la Filmoteca fins al 28 de setembre-. Teníem por que la humanitat oblidés els valors en ple capitalisme, i amb el pas dels anys hem vist que aquest capitalisme que temíem s’ha desenvolupat molt”. Schygulla, que el 25 de desembre farà 73 anys, ha sigut molt més que la musa de Fassbinder: a més de marcar amb les seves interpretacions elegants i enigmàtiques Les amargues llàgrimes de Petra Von Kant (1971) i El mercader de les quatre estacions (1972), Schygulla va treballar amb Wim Wenders ( Fals moviment, 1975), Carlos Saura ( Antonieta, 1982), Jean-Luc Godard ( Passió, 1982) i Marco Ferreri ( Història de Piera, 1983). “Quan estava al cim de la meva carrera -recorda- la veu interior que sempre m’acompanya em va demanar que em dediqués a cuidar els pares. I així ho vaig fer: vaig agafar distància amb el cinema poc després de la mort d’en Rainer Werner i de guanyar el premi a la millor interpretació femenina per la pel·lícula de Ferreri”.
Esperant el gran retorn
Durant les últimes tres dècades, Hanna Schygulla no ha interpretat més papers principals, tot i que ha aparegut en pel·lícules d’Agnès Varda, Amos Gitai, Fernado Trueba, Béla Tarr i, més recentment, Fatih Akin i Aleksandr Sokurov. “Tinc fe que encara m’arribarà alguna cosa molt bona -diu-, i hi posaré tot el que m’ha convertit en una supervivent de les moltes temptacions en què no he caigut: mai no he deixat d’escoltar la meva veu interior”. A la dècada dels 90, Schygulla va coincidir en un acte amb Robert Mitchum. L’actor li va dedicar un poema molt trist i va dir: “És el que hi ha”. “Bona part dels grans actors tenen una gran tristesa -diu l’actriu-: Mitchum, Brando, Chaplin. Això és perquè arrossegaven la infelicitat dels seus pares, però també perquè acabaven penedint-se de coses que havien fet o que havien deixat passar. Si traeixes la veu interior t’acabarà passant comptes”.
A més d’acollir el recital que va oferir ahir amb Jean-Marie Sénia, la Filmoteca reivindica aquest vespre (20 h) la faceta de cineasta de Schygulla projectant-ne quatre curtmetratges. En el cicle també destaquen Follia de dona, de Margarethe von Trotta (del 1983) i una de les seves últimes aparicions a la gran pantalla, el Faust d’Aleksandr Sokurov (2011). L’etapa amb Fassbinder queda representada per La tercera generació (1979), una comèdia en què un grup de terroristes vinculats amb Baader-Meinhof continuen actuant pel seu compte després que el grup hagi sigut desarticulat.
