Harold Pinter a la festa dels botxins

Lamb (ovella) és submís i simple. Només fa un any que treballa en aquesta institució que es fa dir casa de repòs però que ben bé podria ser un camp de concentració i que per moments sembla un sanatori psiquiàtric que hagi estat controlat pels malalts mentals. Una clínica dirigida per un coronel alcohòlic. Espai dels botxins. Els que siguin. Espai de la impunitat. Lamb és l’única víctima presencial d’aquesta farsa entre l’humor i el terror que Harold Pinter va escriure el 1958 però que no es va estrenar fins 40 anys més tard dirigida per ell mateix.

Invernadero és, doncs, una obra de joventut en què emergeixen amb claredat característiques del seu teatre com l’opressió del sistema, la immoralitat del poder i l’humor. Un humor que en obres posteriors es refinaria cap a la ironia però que aquí utilitza el sarcasme, explora el grotesc fins a la pallassada i fa de l’absurd una gran festa. Clowns perversos que provoquen esgarrifances i rialles al mateix temps. Pinter presenta una esmena a la totalitat del sistema a partir de la ridiculització dels buròcrates que el serveixen. Una sàtira en tota regla. I, per si no quedava prou clar l’objectiu, tanca l’obra amb una imatge de la tortura de Lamb sota la majestuositat del God save the Queen.

Mario Gas ha dirigit l’estrena de l’obra a Espanya deixant córrer el vessant humorístic per sobre del rerefons d’horror que s’amaga dintre del que podria semblar un vodevil. És una elecció lícita i potser gratificant per al gran públic, però que rebaixa l’agror de la mala llet. Bona feina d’un repartiment compromès amb el director amb destacables interpretacions de Gonzalo de Castro, Tristán Ulloa i Javivi Gil Valle.