BarcelonaHedi està en una cruïlla: d’una banda, la vida confortable -casa, feina, esposa- que li han dissenyat la mare i el germà gran, d’acord amb els valors tradicionals; de l’altra, una aventura que fa olor d’independència i llibertat amb l’animadora d’un complex turístic. “ Hedi és Tunísia”, diu Mohamed Ben Attia, que debuta amb aquesta pel·lícula premiada amb l’Os de Plata al millor actor (Majd Mastoura) i el premi a la millor opera prima de la penúltima Berlinale. “A Tunísia hi ha un conformisme peculiar perquè som un país petit en què les minories i els marginats no hi caben -comenta el director-. Hi ha un model d’èxit que implica estudiar, tenir un tipus de feina i casar-se amb la dona adequada, amb un bon dot i que es pugui fer càrrec dels nens. D’autorealització personal se’n parla poc”.
Tot i que la Primavera Àrab de Tunísia va desembocar en l’única transició democràtica de la regió, a Hedi, un viento de libertad es palpa el desencant d’una joventut que, sis anys després de la revolució, recorda aquells dies amb un somriure agredolç. “Estàvem tan eufòrics... Pensàvem que els problemes es resoldrien ràpidament, però a poc a poc hem descobert que els canvis passen per un procés íntim i personal”, explica Ben Attia. “Tota revolució demana temps, sobretot la del comportament. Però la revolució no està en risc. Tenim una alta taxa d’educació, una gran obertura al món i, gràcies a la revolució, llibertat d’expressió. No som un poble violent sinó diplomàtic i civilitzat”.
Ben Attia té 41 anys dels quals en va passar 12 venent cotxes, com el protagonista de la seva pel·lícula. Era el que tocava fer després d’estudiar la carrera de comerç i abans de trobar la dona adequada i casar-se. Però en el seu camí es va creuar la productora Dora Bouchoucha, amb qui va fer un taller de guió. I a través d’ella també va entrar en contacte amb dos dels seus herois cinematogràfics: Jean-Pierre i Luc Dardenne, coproductors de la pel·lícula. “Simplement els va agradar el guió i es van unir al projecte -explica-. No van ser al rodatge, però vam parlar molt per Skype i em van fer moltes preguntes, de manera molt delicada. Per a mi era molt intimidant, gairebé surrealista. No em podia creure que dos cineastes a qui admiro tant estiguessin tan interessats en la meva història. Però alhora va ser una gran motivació”.
