Hi ha vida més enllà d’‘Ocho apellidos catalanes’

BarcelonaEl cap de setmana passat set de cada deu persones que van anar al cinema a Espanya van veure Ocho apellidos catalanes. 1,2 milions d’espectadors van optar per la comèdia de Dani Rovira, que es projectava en 755 pantalles de 402 cinemes. Una presència tan aclaparadora no deixava gaire espai a les altres vuit pel·lícules estrenades divendres, i no parlem ja de les tretze del cap de setmana anterior. Una legió de títols que a més de competir amb Ocho apellidos catalanes també se les han de veure amb el nou Bond i, a partir d’aquest divendres, l’última entrega d’ Els jocs de la fam.

‘Un otoño sin Berlín’, de Lara Izagirre

Un otoño sin Berlín és una d’aquestes pel·lícules a la recerca de públic. Estrenada el 13 de novembre, el debut de la jove Lara Izagirre (Amorebieta-Etxano, 1985) segueix els passos de la June, que torna al seu poble natal després d’uns anys vivint fora del país i descobreix que el món ha continuat girant sense ella: la seva millor amiga està a punt de tenir un fill, el pare no li parla i el seu antic xicot s’ha tancat en el seu propi món. Una història d’aprenentatge i acceptació que Izagirre explora amb subtilesa, gestionant els silencis de la trama amb una seguretat impròpia d’una debutant. “M’agrada que l’espectador ompli els buits i se senti lliure d’interpretar la pel·lícula, és la forma més bonica de fer cinema -diu la directora-. Un espectador lliure sempre arribarà més lluny que un director que ho explica tot”. Irene Escolar és qui accepta el repte d’interpretar la June. “La June és un doppelgänger de la Lara -afirma Escolar-. És la part d’ella que té més oculta, la més fosca”. Per preparar el paper, l’actriu va impregnar-se de la forma de ser d’Izagirre. “En alguns moments del rodatge ens assemblàvem molt, des de la roba que portàvem a la manera de recollir-nos els cabells. Però el que més em va ajudar van ser els dos mesos d’assajos analitzant les escenes i adonar-me que parlen de coses molt pròximes a qualsevol com la incomunicació amb la família”, comenta Escolar, que va ser premiada al Festival de Sant Sebastià i apunta a Goya a l’actriu revelació.

‘Sonata per a violoncel’, de Anna M. Bofarull

A la protagonista de Sonata per a violoncel -estrenada divendres-, una violoncel·lista apassionada per la vida i la seva professió, li diagnostiquen fibromiàlgia. Una malaltia que toca ben de prop la directora, la tarragonina Anna M. Bofarull, ja que la pateix la seva mare. “Un dels motius per fer el film era donar a conèixer el dia a dia d’algú que està patint dolor cada dia de la seva vida -explica Bofarull-. Tot i tenir-lo a prop, quan hi pensava em costava d’entendre com deu ser i vaig decidir plasmar-lo en forma de pel·lícula”.

Per a la directora era clau mostrar l’impacte de la malaltia en algú com la Júlia, que viu entregada a la seva passió, el violoncel. “El dolor i la creació són igual d’importants perquè el conflicte sorgeix quan l’artista no és capaç de triar entre la salut corporal i la salut mental i existencial. Algú que es dedica a crear no pot ser feliç si ha de canviar de vida”, diu Bofarull, que va escriure la història pensant en Carme Elias però que va acabar veient la necessitat de reduir l’edat de la protagonista. L’elegida va acabar sent Montse German, que va fer sis mesos de classes de violoncel per encarnar el personatge.

‘La adopción’, de Daniela Fejerman

A la directora de La adopción, Daniela Fejerman, també li toca de prop el tema del film, que segueix un matrimoni interpretat per Nora Navas i Francesc Garrido en l’intent d’adoptar un nen en un país d’Europa de l’Est. Un somni que acaba convertit en calvari per culpa de la corrupció de la burocràcia local, i que Fejerman va experimentar en persona quan va adoptar un nen a Ucraïna. A Navas parlar de l’adopció li feia por, però que la Daniela estigués explicant la seva pròpia història li donava confiança. “No és una directora que hagi decidit parlar del tema perquè sí, i això garantia que tindria molta cura del tema”, diu. En la família de Navas hi ha tres nens adoptats, així que el tema també li resulta pròxim: “En aquestes situacions les persones se senten molt vulnerables. Les situacions límit ens ajuden a trobar-nos a nosaltres mateixos. Et qüestiones a tu mateixa i et mires en un mirall que et pot tornar una imatge terrible”. La adopción, que es va estrenar el 13 de novembre, també mostra com les parelles poden fondre’s i tornar a renéixer. “El matrimoni del film està en un lloc hostil amb unes regles del joc que no entenen. Això els obliga a redefenir qui són i què senten l’un per l’altre”, diu l’actriu.

‘La maniobra de Heimlich’, de Manolo Vázquez

No tot és drama en aquesta cartellera alternativa. Divendres arriba als cinemes La maniobra de Heimlich, una sàtira en clau de fals documental que mostra els esforços d’un one hit wonder literari per adaptar al cinema la seva primera novel·la. La pel·lícula és el debut de Manolo Vázquez, i té com a guionista el novel·lista Javier Calvo. “Volíem parlar d’un cert tipus de creadors que només han tingut un èxit a la seva carrera però, incomprensiblement, gaudeixen d’un cert estatus, i creuen que existeix una conxorxa per acabar amb la seva carrera”, explica Vázquez. Amb Jordi Vilches, Marta Torné i Miki Esparbé en el repartiment, el film compta amb cameos literaris de Quim Monzó, Enrique Vila-Matas i Lucía Etxebarria. “No es van fer pregar, suposo que els devia fer gràcia que un descerebrat volgués fer una pel·lícula sobre el món literari”, diu el director. Fill del gran autor de còmic Manuel Vázquez, creu que ha heretat el seu sentit de l’humor: “No sé veure la vida d’una altra manera”, afirma.