Hilari Raguer porta Keynes i Pancho Villa al seu homenatge

BarcelonaAls seus 88 anys, el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer conserva la memòria, l’afany de rigor, la lucidesa i el fi humor de sempre. Biògraf de figures d’aquella tercera Espanya (i tercera Catalunya) que no van poder ser, com el líder d’UDC Manuel Carrasco i Formiguera o el general Domènec Batet -tots dos afusellats per Franco-, gran analista i estudiós de l’actuació de l’Església durant la Guerra Civil i la dictadura, amic i conseller professional i ètic de l’hispanista anglès Paul Preston, Raguer va rebre ahir una merescuda Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona (UB), la seva, on fa set dècades va iniciar la seva formació intel·lectual, que l’acabaria convertint en doctor en dret i teologia, previ pas per la Sorbona de París, on va tenir de mestre Maurice Duverger.

L’acte va convocar a l’aula magna un notable elenc de personalitats del món acadèmic i polític: Joan Rigol, Josep M. Bricall, Armand Puig Tàrrech, Antoni Segura, Norbert Bilbeny, Rosa M. Carrasco, Agustí Colomines, Antoni Castellà, Josep M. Solé i Sabaté, Joan Vallvé... Hi va haver, alhora, altres presències menys corpòries, les que va anar recordant el mateix Raguer en rememorar els seus temps d’estudiant a la UB: professors com Lluc Beltran, Enrique Luño Peña, Josep M. Pi i Sunyer o Manuel Jiménez de Parga, cadascun amb la seva anècdota picant, però sobretot companys: Josep M. Ainaud, Carlos Barral, Josep Espar Ticó, Joan Reventós, Antoni Tàpies, Alberto Oliart, Francesc Casares, Josep M. Castellet..., alguns dels quals van patir les tortures de Pablo Porta, cap dels estudiants falangistes que posteriorment es convertiria en el totpoderós president de la Federació Espanyola de Futbol. I encara van aparèixer personatges com els que un dia va esmentar Lluc Beltran, en petit comitè, a casa d’un estudiant, per definir gràficament la política econòmica de Franco: “Keynes més Pancho Villa: inflació alegre i descontrolada!”, va recordar Raguer amb un somriure trapella.

De Berlín a Granollers

Ahir va quedar clar que Raguer encara té corda per a estona. En la glossa que li va dedicar, el seu deixeble Joan Villaroya va destacar la seva extensa obra, que els últims temps ha entrat en el terreny memorialístic, i va fer constar que al juny era a la Universitat Humboldt de Berlín per participar en un congrés acadèmic sobre la figura del primer lehendakari, Antonio Aguirre. I que dimarts passat pronunciava a Granollers la xerrada La independència ja està arribant. Sí, Raguer té moltes ganes que arribi. El 2012 va publicar Ser independentista no és pecat i, sense deixar la feina erudita, ha recuperat l’activisme civicopolític que va marcar la seva joventut, i que el 1951 el va portar a la presó com a impulsor de la vaga de tramvies de Barcelona. En aquella ocasió, la policia va fer un informe en què es titllava aquell xicot amb cara de bon noi de “perillós subversiu”, explica un Villarroya que, al capdavall, pensa que aquell policia potser tenia més raó del que semblava: Raguer, amb la seva obra ingent i rigorosa, ha fet una contribució cabdal per posar llum a una història incòmoda -més enllà de bàndols- que el franquisme havia amagat i que la Transició va voler oblidar.

Raguer mateix va voler ser ahir una mica com els seus biografiats, és a dir: clar, coherent i una mica incòmode. Davant les autoritats acadèmiques, després de fer un divertit repàs dels seus orígens universitaris, va acabar amb una invocació de futur: “Malgrat els meus 88 anys, encara espero viure i veure una Universitat de Barcelona que esdevingui l’alma mater de la República Catalana independent”.