‘Historias de amor y masacre’, la pel·lícula que Marta Ferrusola va vetar

BarcelonaAquesta nit, Jordi Amorós (Barcelona, 1945) veurà per primera vegada sencera i en pantalla gran Historias de amor y masacre, la pel·lícula que va dirigir el 1978. Serà en la inauguració del Festival Animac de Lleida, que entregarà a Amorós el premi Trajectòria “pel seu humor subversiu, els 50 anys de professió” i perquè representa “l’esperit contra el vent”, lema d’aquesta edició. L’últim cop que va estar present en una projecció pública de la pel·lícula va ser en la seva première al Festival de la Corunya, el 26 d’agost del 1978, però no la va poder acabar de veure. “A la meitat de la sessió, els organitzadors em van fer sortir del cinema per la porta del darrere i em van ficar dins del cotxe de tornada a Madrid perquè el públic em volia matar”, recorda Amorós, que havia oblidat l’anècdota. Normal: durant la Transició, el dibuixant va acumular més de 80 demandes i judicis per les seves historietes. Ser perseguit i insultat per les ments benpensants era el pa de cada dia; i feia només un any que un paquet bomba dirigit a la redacció d’ El Papus havia matat el porter de l’edifici i ferit disset persones.

Historias de amor y masacre va ser la primera pel·lícula d’animació adulta que es va fer a l’Estat, un projecte transgressor que reunia històries independents creades per primeres espases del còmic satíric de l’època: Chumy Chúmez, el Perich, Ivà, Fer, Gila, Óscar Nebreda i el mateix Amorós, que firmava com JA. Realitzada en plena Transició, la cinta oferia un retrat molt àcid de l’Espanya del moment: primitiva, cruel i obsessionada pel sexe. L’humor era profundament incorrecte: l’episodi de Nebreda mostrava una trobada lúbrica a la platja de Sitges entre un gitano sobreexcitat i una voluptuosa turista sueca, i el d’Amorós era una negríssima història d’amor i sexe protagonitzada per un jubilat cec i una disminuïda psíquica. “Fa poc el vaig tornar a veure i em va fer molta vergonya, avui dia no m’atreviria a explicar una cosa així”, confessa Amorós. “Però llavors la consigna era precisament fer tot allò que estava prohibit. L’humor negre portat a les últimes conseqüències”. Els altres dibuixants del projecte van escriure els guions de les historietes i van dibuixar els personatges, però la feina d’animar-los va córrer a càrrec d’Amorós i el seu petit estudi d’animació. “Tot plegat va costar 30 milions de pessetes: El Papus en va posar tres i la resta van sortir dels espots de publicitat que fèiem a l’estudi. Tot el que guanyàvem anava a la pel·lícula”, diu Amorós, que animava sense storyboard, dibuixant directament sobre l’acetat, amb plomí, tinta i un assecador de mà per guanyar temps. “Els dibuixos tenien una espontaneïtat brutal -recorda emocionat-. Jo en deia animació jazz, perquè improvisàvem molt”.

Un fracàs sonat

Com tants projectes rupturistes avançats al seu temps, Historias de amor y masacre va ser un fracàs de públic i taquilla. La gran estrena es va fer a Saragossa, on la pel·lícula va funcionar tan malament que l’endemà la van retirar. A Barcelona es va projectar un parell de setmanes i va desaparèixer de la cartellera. Ni tan sols la crítica va defensar-la: Fernando Trueba, que de jove exercia de crític a El País, va sentenciar que, tret de l’episodi d’Amorós, la resta “deixaven molt a desitjar i es limitaven a posar en imatges un còmic sense gaire sentit cinematogràfic”. La ironia és que mentre els dibuixants del film triomfaven en revistes com El Papus, Hermano Lobo o Por Favor, que venien milers d’exemplars, la pel·lícula que van fer plegats no la va veure gairebé ningú. “Era una pel·lícula fora de la seva època. A més, el còmic sempre ha anat 20 anys per davant de la indústria. Torrente és el mateix que Torrente El Papus”.

El sonat fracàs de l’estrena va esborrar la pel·lícula del mapa durant dècades. “La van passar per TVE, però a TV3 no la van arribar a emetre -explica Amorós-. El dia abans de l’emissió, Marta Ferrusola va trucar al director de TV3 i va exigir-li que no la passessin”. Per al dibuixant, però, tot plegat no va representar cap trauma. “Ens ho vam passar molt bé fent-la i això era l’únic que importava”, diu. Un altre avantatge indirecte de la falta d’èxit del film és que al seu director no li va caure cap querella ni judici. Tampoc no va tenir problemes per passar la censura tot i les altes dosis de sexe i escatologia: era l’època del destape i tot valia.

Amorós va continuar dibuixant còmics a El Papus i El Jueves i dirigint projectes d’animació comercial com la sèrie de televisió Mofli, el último koala (1986) i la pel·lícula Despertaferro! Despertaferro!(1990), un projecte molt ambiciós impulsat per Isona Passola -va ser el primer llarg d’animació en català de la història juntament amb Peraustrínia 2004 - del qual Amorós no guarda un bon record. “La pel·lícula tenia molts problemes de guió, però ens en vam adonar un cop que ja estava feta. A més, em va deixar un deute milionari amb Hisenda que avui encara arrossego -diu-. Fins i tot m’embarguen les col·laboracions que faig per a la revista Mongolia ”.

Més amor i massacre

En els últims temps, Historias de amor y masacre ha abandonat una mica l’etiqueta de film maleït i està sent reivindicat com el gran pioner de l’animació gamberra i incorrecta a Espanya. Un pas fonamental va ser la seva inclusió en el cicle retrospectiu del CCCB Del trazo al pixel, comissariat per la directora de l’Animac, Carolina López; com a resultat del cicle, el 2015 la pel·lícula es va editar per primera vegada en DVD en un pack recopilatori de l’antologia.

I Amorós està preparant una segona part de la pel·lícula, que es titularia Eros y Thanatos, un film de amor y masacre i que comptaria de nou amb noms destacats del còmic humorístic, reunint altre cop noms de la generació dels anys 70 com Óscar, Forges, Vallés, Fer, Ventura, Usero i Tom i de generacions més joves com Mamen Moreu, per fer un homenatge als grans referents d’Amorós: el Perich i Wolinski. “Vaig començar el projecte el 2016, però he hagut de parar un any per qüestions familiars i ara s’està tornant a posar en marxa”, explica el dibuixant amb ulls brillants d’emoció. Jubilar-se? No en vol ni sentir a parlar.

Quatre grans cites de l’Animac

Igor Kovaliov

Nom clau de l’animació soviètica famós per la sèrie Rugrats: aventures en bolquers. El convidat d’honor de l’Animac oferirà una masterclass i presentarà una gran retrospectiva dels seus treballs curts per a adults.

Michael Dudok

L’animador i il·lustrador holandès presentarà a Lleida el seu primer llarg, La tortuga roja, coproduït per Ghibli i nominat a l’Oscar. Però l’Animac també posarà el focus en els seus premiats curtmetratges.

Benjamin Scheuer

El cantant Benjamin Scheuer i l’animador Peter Baynton comentaran el procés creatiu dels clips animats que han firmat plegats. La sessió inclourà un concert de Scheuer, el primer que ofereix a l’Estat el músic nord-americà.

‘Saving Sally’

Animació híbrida que barreja dibuixos i imatges reals. El film pren la perspectiva d’un dibuixant per relatar la seva història d’amor amb la Sally com si fos un còmic ple de referències pop.