Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

Arriba 'Blancaneu i la llegenda del caçador', amb Charlize Theron i Kristen Stewart, enmig d'una allau d'adaptacions de contes de fades

Hollywood té un final feliç

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta pel·lícula s'ha acabat. Els contes de fades són el nou mannà de Hollywood. A Blancaneu i la llegenda del caçador Charlize Theron hi interpreta la reina malvada.

Sempre s'ha dit que Hollywood era el lloc en què els somnis i els contes de fades es feien realitat. Però ara més que mai. Una desmesurada fal·lera pels relats infantils clàssics està convertint els germans Grimm en els creadors més cotitzats de la indústria del cinema.

L'any passat Amanda Seyfried feia de caputxeta vermella i Gary Oldman de caçador en una adaptació per oblidar del conte de Charles Perrault. Avui arriba als cinemes Blancaneu i la llegenda del caçador , la segona adaptació del conte dels germans Grimm, que s'estrenarà d'aquí pocs mesos. I de cara al futur, Hollywood ja prepara una nova versió de La ventafocs a càrrec del prestigiós director de clips Mark Romanek; una altra de La bella i la bèstia dirigida per Guillermo del Toro amb Emma Watson de protagonista; un nou Hansel i Gretel en què Jeremy Renner i Gemma Arterton empaitaran les bruixes, i no al revés; dues versions de La bella dorment -una de les quals amb Angelina Jolie de bruixa-; una de La sireneta amb Joe Wright com a director, i tres noves versions de Pinotxo , una de les quals dirigida per Tim Burton. Fins i tot Blancaneu tornarà a treure el nas en dues noves produccions, sense comptar l'espanyola de Pablo Berger que protagonitza Maribel Verdú. I encara sort que, inspirat per l'èxit de Los vengadores , algun executiu de Hollywood no ha tingut la pensada de reunir en un crossover la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Pinotxo i els set nans per lluitar contra la bruixa i la reina malvada.

Il·lustres precedents

No és que els contes hagin aparegut de sobte en el món del cinema. Més enllà de les adaptacions de Disney, inaugurades el 1939 amb Blancaneu i els set nans -el primer llargmetratge animat de la història-, existeixen il·lustres precedents com la romàntica i poètica La bella i la bèstia de Jean Cocteau, del 1946, o la relectura postmoderna de La caputxeta vermella que Neil Jordan va fer el 1984 a En companyia de llops . I abunden les pel·lícules que vampiritzen l'estructura argumental d'un conte clàssic: un exemple és el de Pretty woman (1989) i La ventafocs .

Però l'obsessió actual de Hollywood pels contes de fades només es pot entendre com a símptoma d'una indústria que ha renunciat a convertir les pel·lícules en esdeveniments per convertir els esdeveniments en pel·lícules. I una Blancaneu amb Julia Roberts o un Hansel i Gretel en clau d'acció són esdeveniments en si mateixos, premisses sintètiques i poderoses - high concepts en l'argot del món del cinema- que venen un producte independentment del resultat final.

A més, els contes de fades pertanyen a l'imaginari col·lectiu, de manera que el públic té una relació emocional amb la història i els personatges, i són franquícies lliures de drets d'autor: es poden fer tantes versions de la Blancaneu com es vulgui, que els hereus dels Grimm no en veuran ni un ral. I és determinant la qualitat camaleònica dels contes infantils: bona part de les versions canòniques no fan més que fixar les diferents tradicions orals d'acord amb les coordenades morals i estètiques de l'època. L'edulcoració de les adaptacions animades de Walt Disney, l'últim cànon del gènere, demanava urgentment una renovació que recuperés la crueltat de les versions primitives dels contes, en què la violació, l'incest i l'assassinat eren més comuns del que es pot arribar a imaginar.

Blancaneu dels anells

La renovació de Blancaneu i la llegenda del caçador no va tan lluny, sinó que es dedica a injectar acció i èpica en la història de la princesa (Kristen Stewart) empresonada per una malvada reina (Charlize Theron) que xucla la bellesa aliena per alimentar el seu poder. El debutant Rupert Sanders hi afegeix pinzellades de profunditat psicològica -un trauma infantil per a la reina malvada, un complex de culpa per al caçador- i n'obté un còctel en què la màgia del conte s'estavella contra la còpia barata d' El senyor dels anells amb tocs de Braveheart i de la Joana d'Arc de Luc Besson. Sense dramatisme ni sentit de la meravella, anodí en les escenes d'acció, el conjunt esdevé un vehicle de segona per al lluïment de Charlize Theron -excel·lent- i per a l'habitual expressió insípida de Kristen Stewart.

Més continguts de