Publicitat
Publicitat

TANT LI FA

Horitzons

S'HA ACABAT , ja som a l'altre costat del mirall. De sobte arriba aquell moment per al qual mai no estàs preparat. Ens posem a punt per a l'acció, però no ens entrenem per al repòs.

La festa després del darrer concert a Girona la fem en un espai del mateix pavelló de Fontajau. És una bona manera de no frenar a 200 per hora i poder reduir la velocitat al llarg de la nit, envoltats d'amics. La primera abraçada que m'ajuda a baixar a la terra em fon amb un vell company, el Toni, a qui feia anys que no veia. No ha deixat de tocar la guitarra des que viu a Sant Feliu de Guíxols. La seva passió ara mateix és l'estil manouche de Django Reinhardt. N'hi ha molts més. Amb ells vam forjar els somnis que a poc a poc s'han anat complint.

FESTA DE LA RATAFIA Aquest cap de setmana un grup de gent de Santa Coloma de Farners han vingut al camerino de Fontajau i ens han portat un cartell de la festa al pavelló en què ens acomiadàvem i desfèiem el grup. És del 1988. Havíem enregistrat la maqueta uns mesos abans a Pals per tenir algun record d'aquells 2 anys de bogeria. El pavelló es va omplir de gent que s'havia après les cançons amb aquella cinta de casset i que les cantava amb nosaltres. Vam decidir que potser no era el moment de plegar. Al final vam seguir 13 anys més.

Recordo els concursos de titius a Castanyet. Tot consistia a pujar a l'escenari, agafar el porró de ratafia i anar numerant titius sense deixar de fer rajar el porró i anar bevent. Qui deia més titius guanyava. El nostre campió era el Tiriti, el nostre conductor, amic i tècnic de guitarres. El vaig veure buidar dos porrons sencers de titius a la gola mentre la ratafia li regalimava per tot el cos i li omplia les vambes.

L'ALBERT OM ja va venir a la primera nit al Palau Sant Jordi però ha volgut tornar el darrer dia a Girona. Ens abracem sense protocols. Al seu costat hi ha la Cristina Puig, l'Eloi Vila, la Xantal Llavina. Gairebé tota la taula d' El club , aquella experiència televisiva que vaig tenir la sort de compartir amb ells després de passar quatre anys col·laborant a L'hora del pati , el programa amb què l'Albert despertava els catalans des de RAC1. En total, vuit anys de vivències inesborrables. Allà a prop també hi ha la Núria Solé, la meva presentadora de telenotícies preferida i el somriure que ens dóna energia per afrontar la tarda cada dia, abans de deixar-nos amb la previsió del temps.

Mentre el DJ Marquet punxa L.A. woman , dels Doors, em trobo primer el germà del Ninyín. Després, el Tiriti. No li parlo dels titius, ni tan sols del Joan, tot i que és present en tot moment entre nosaltres. Eren la bomba junts. M'agradaria que fos a la costellada que farem a Montfullà el dia 26 de novembre amb tots els companys. Si l'allarguem una mica més podrem celebrar l'aniversari del Pek i el meu, l'endemà, el 27. El mateix dia que va néixer Jimi Hendrix i també Bruce Lee. Al Pek el veig més a prop de Hendrix que del be water . En qualsevol cas ell ho adaptaria a un be beer, my friend .

CAN TRAVÉ Quan arribem a Sant Martí de Llémena ja són prop de les nou del matí, però Ca la Pilar encara està tancat i ens saltem l'esmorzar per anar al paller on ens han allotjat uns amics. Compartim llit amb el Xarim en aquest racó privilegiat i humil, visitat per alguns il·lustres poetes i cantautors en altres temps. És prou gran per a tots dos. Després de tres hores de son i de menjar carn a la brasa i una amanida anem amb el David i el Xarim a veure el Gay Mercader.

Em pregunta on vaig amb la jaqueta posada. Li fa pensar en el Ray Davies, dels Kinks, però li dic que és la meva jaqueta de Corto Maltés. Un original d'Hugo Pratt presideix el seu lavabo. En realitat la porto per protegir el meu cos de la Nala. La gossa cada cop que em veu se'm llança al damunt per saludar-me i amb la jaqueta espero que no m'esgarrapi la pell. La tarda és tan genial com el rock'n'roll. Quan tornem al paller ja és mitjanit. El Paco i la Marta ja dormen, però el David ens va a buscar una guitarra i un ampli . No ens queden forces però el Xarim desgrana un blues que camina cap a un horitzó inabastable. Me'l miro mentre dorm al meu costat i immediatament es desperta i em pregunta: "Què dius?" No he dit res, només estic pensant que segur que hi arribarem.

LA POR serveix per sortir corrent o per quedar-se a casa. Depèn dels caràcters. Quan Eduardo Galeano es pregunta per a què serveix perseguir un horitzó que s'allunya a cada passa que fem, la resposta és contundent. A la pregunta de per a què serveix la utopia, ell mateix respon: "La utopia serveix per a això, per caminar".

Més continguts de