Humor racial, recepta d’èxit al cinema francès
Després d’‘Intocable’ arriba ‘Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?’, amb 12 milions d’espectadors
BarcelonaUn jueu, un àrab i un xinès. No és un acudit, sinó els gendres d’una parella adinerada de mitjana edat que ha vist com tres de les seves quatre filles s’emparellaven amb homes d’origen estranger. No són racistes, diuen (“Però si sóc gaullista!”, exclama indignat l’home si algú ho insinua), però, després d’acceptar els tres matrimonis de les filles, han dipositat totes les seves esperances en la filla petita, encara soltera. Ella, per la seva banda, no s’atreveix a dir als pares que fa any i mig que viu amb un home negre.
Aquesta és la premissa de la comèdia Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?, que s’estrenarà el 19 de desembre als nostres cinemes. 12 milions d’espectadors i 84 milions d’euros l’avalen com el fenomen de taquilla més gran del cinema francès des d’ Intocable. I, altre cop, fent humor a partir dels estereotips i els prejudicis racials. ¿Com s’explica que un país on la discriminació ètnica ha sigut motiu d’aldarulls i protestes tingui aquesta passió per l’humor racial? “França és una nació una mica esquizofrènica -diu Philippe de Chauveron, el director i guionista del film-. Som un país molt racista, però alhora tenim el rècord mundial de matrimonis mixtos: un de cada quatre. I a la televisió hi ha moltes estrelles d’origen africà”.
Matrimonis mixtos sota pressió
De Chauveron no va haver de documentar-se gaire sobre les tensions que el matrimoni mixt d’un fill pot provocar en els pares. “El meu germà i jo ens vam casar amb dones d’origen africà i els meus pares no ho van portar gaire bé al principi”, revela. El seu propi matrimoni es va acabar trencant, però va aprendre un parell de coses sobre matrimonis mixtos. Per exemple, que la pressió més gran no l’exerceix la societat, sinó la família. “La meva generació està més o menys acostumada a la diversitat ètnica. Qui més qui menys, tothom ha tingut companys d’escola, amics i parelles d’altres races. Però per a la generació dels meus pares és diferent. Als 60 França era tota blanca i catòlica”, diu.
A França han retret a Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? que tots els gendres siguin immigrants d’una posició social elevada. “Existeixen, no me’ls invento -es defensa el cineasta-. No hauria sigut creïble que uns immigrants proletaris es casessin amb quatre germanes de classe benestant”. També, afegeix, volia mostrar una imatge positiva dels fills d’immigrants que representen els quatre gendres.
De vegades, el discurs del director sembla més el d’un sociòleg que el d’un home de cinema. I, tanmateix, De Chauveron confessa que no sap com explicar que la pel·lícula s’hagi convertit en un fenomen social. “Puc explicar per què una pel·lícula no funciona, ja que n’he fet algunes, però no per què aquesta ha funcionat tan bé -comenta-. Arriba un punt que les pel·lícules d’èxit se separen de tu i van per lliure perquè els espectadors les fan seves”.
A Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? els pares burgesos no tenen l’exclusiva dels prejudicis racials. També els gendres es comporten com a cretins i queden en evidència quan es relacionen entre ells, un aspecte que De Chauveron explota en clau còmica. “Tots els personatges tenen defectes i prejudicis -explica-. Per això t’agraden, perquè són humans. Potser hem carregat una mica les tintes en algun personatge, però si no hi ha enfrontament no fa riure”.
L’èxit, com era de preveure, ha assegurat que el film tindrà continuació. De Chauveron encara no hi treballa, però diu que, si fos per ell, faria un spin-off amb els gendres explicant com van conèixer les noies. Però sap que la inèrcia de l’èxit imposarà una continuació tradicional: amb els mateixos personatges i noves situacions.
