Imanol Uribe: "Volia reflexionar sobre les conseqüències de la violència d’ETA a llarg termini"

BarcelonaA Lejos del mar, la pel·lícula d’Imanol Uribe que es va estrenar divendres, Eduard Fernández és el Santi, un pres d’ETA que surt de la presó i viatja fins al cap de Gata, a Almeria, per començar una nova vida. Però el passat s’hi presenta: coincideix amb una dona (Elena Anaya) que era una nena quan el Santi va matar el seu pare, militar, davant d’ella. A partir de la relació entre aquests personatges, Uribe (1950) desenvolupa una història de dolor i culpa que vol reflexionar sobre la violència.

Què va impulsar-lo a fer una pel·lícula com Lejos del mar?

Volia indagar o reflexionar sobre les conseqüències de la violència d’ETA a llarg termini. Durant tots aquests anys de violència s’han anat sembrant càrregues de profunditat que seguiran sortint amb el temps. Ja vaig voler fer una pel·lícula sobre aquest tema als anys 90, i fins i tot vaig mirar localitzacions a Cadaqués. No era el mateix guió, però era similar. Vam començar a preparar-la, però en aquell moment era impossible. Tractar aquest tema hauria sigut un suïcidi. A la primavera del 2014, durant una pausa en un altre projecte en el qual estava treballant amb el guionista Daniel Cebrián, vam pensar que podríem estirar aquell fil a veure què en sortia d’aquella història.

A Días contados (1994) també tractava un tema conflictiu: l’etarra que es planteja deixar l’organització, tot i que no pot fugir de l’espiral de la violència.

Sí, però aleshores era totalment impossible fer Lejos del mar. Algú ha parlat d’una mena de trilogia formada per tres pel·lícules meves: La muerte de Mikel (1984), Días contados i Lejos del mar. I potser sí. Totes tres tenen la violència com a teló de fons i expliquen històries de relacions molt extremes. A La muerte de Mikel, algú que descobreix la seva homosexualitat en un context de violència. A Días contados, la relació entre un terrorista i una ionqui, i a Lejos del mar, entre un botxí i la víctima.

A Lejos del mar, el personatge que interpreta Elena Anaya té una relació de dolor i culpa amb el personatge d’Eduard Fernández. I vostè la contraposa amb la relació que ella té amb el marit, marcada per l’oblit i el silenci.

Potser sí, no ho havia pensat. Més que contraposar-los, els juxtaposo. Parlo de perdó, oblit, venjança i violència, però la pel·lícula pretén furgar en els sentiments dels personatges més que adoctrinar.

¿La història de Lejos del mar funcionaria igual amb un pres comú?

Sí, per què no? De tota manera, m’interessava el tema del col·lectiu de presos d’ETA, que és una cosa que té una altra dimensió.

¿El to pessimista de la pel·lícula s’adiu amb la seva percepció de la realitat actual del País Basc?

De vegades quan comences una pel·lícula la situació política és una, però de sobte canvia i et trobes amb una situació que semblava impensable. En aquest cas concret no crec que passi això, tot i que... Jo visc a l’Escorial, a Madrid, però he estat un parell de setmanes a Sant Sebastià i he vist que la gent ha girat full molt més ràpid del que em pensava amb el tema de la violència.

Lejos del mar es va presentar al Festival de Sant Sebastià del 2015. Per què ha tardat un any a estrenar-se a les sales?

Amb aquesta pel·lícula han passat coses molt estranyes. L’execució va ser molt ràpida. Vam començar a escriure el guió a finals de març del 2014 i al novembre ja estàvem rodant, i això no m’havia passat mai. Ni Mariano Ozores en la millor època feia les pel·lícules tan ràpid. La teníem acabada la primavera del 2015, però el productor volia esperar a presentar-la a Sant Sebastià. Després hi ha hagut un parell d’intents d’estrenar-la, i al final ha passat un any. No hi ajuda que sigui un tema tan delicat, perquè els empresaris del cinema prefereixen coses més fàcils de vendre, però no crec que es tracti de cap conspiració pel tema de la pel·lícula.

Altres vegades sí que ha tingut problemes amb pressions polítiques.

Sí, amb El proceso de Burgos (1979). El cadàver de Franco encara era calent i vaig tenir pressions perquè retiressin la pel·lícula del Festival de Sant Sebastià. Concretament, pressions de Jaime Mayor Oreja.

Una història de dolor i desig entre botxí i víctima

Lejos del mar, d’Imanol Uribe, investiga les profunditats d’una relació de dolor i desig entre un botxí i una víctima. Aquesta temàtica és el motor de pel·lícules com La mort i la donzella (Roman Polanski, 1994, basada en l’obra d’Ariel Dorfman) i El porter de nit (Liliana Cavani, 1974). Tanmateix, hi ha una diferència significativa: aquests botxins havien sortit impunes dels seus crims, mentre que el personatge que interpreta Eduard Fernández a Lejos del mar ha pagat el seu crim amb una vintena d’anys de presó.