Iñárritu ens converteix en immigrants il·legals

Enviat especial a CanesQuan encarem la recta final del Festival de Canes, tot apunta que aquesta edició serà recordada sobretot per la polèmica de Netflix, que aquest divendres va rebrotar amb l’anunci i posterior desmentiment d’un acord entre Almodóvar i la plataforma de streaming per rodar una sèrie. Però irònicament, tot i que el festival va fer pinya amb els cinemes francesos contra les plataformes online, un dels atractius d’aquesta edició ha sigut, precisament, un curt de realitat virtual que, com els films de Netflix, tampoc es pot veure en sales.

Per experimentar Carne y arena, que ha dirigit Alejandro G. Iñárritu, cal demanar dia i hora i desplaçar-se fins a un hangar de l’aeroport de Canes on el mexicà ha instal·lat el muntatge: un gran cubicle amb terra de sorra on el participant -aquí ja no es pot parlar d’espectadors- s’ha de treure les sabates i els mitjons i posar-se una motxilla, cascos i ulleres de realitat virtual. Quan s’activa el dispositiu, la realitat es transforma en un desert rocós il·luminat per la llum tènue de l’alba. Si mires a terra no et veus les cames, només veus la sorra. Unes veus s’acosten: són un grup d’immigrants intentant creuar la frontera. La temptació de travessar-los com un espectre és massa gran; si ho fas, durant un instant, veus un cor palpitant.

De sobte se sent un helicòpter, una gran llum il·lumina el desert i una patrulla de policia irromp en l’escena. Crits, plors, súpliques... És el caos. I com un turista de l’horror, no pots evitar mirar-t’ho tot, explorar els racons, les diferents històries. Fins que un policia crida i t’apunta amb una metralleta. Però és la fi de la història. Sis minuts i fora, la realitat espera a l’altra banda.

Segons Iñárritu, que ha treballat en el projecte quatre anys, tots els personatges estan basats en gent real. “Volia que les seves històries deixessin de ser una estadística per a la resta de nosaltres i fossin vistes, sentides, escoltades i experimentades per altres persones”, diu la presentació escrita pel director. La sensació que deixa l’experiència és estranya. Més enllà de l’excitació d’obrir de bat a bat les portes de la percepció -la realitat virtual és potser el salt més gran en narració audiovisual en 100 anys-, el focus d’Iñárritu en la desgràcia fa que tot sembli una atracció d’un parc temàtic sobre la misèria humana. Això sí, pagat per la Fundació Prada. Espectacle, luxe i pobresa: la fórmula Iñárritu.

Erotisme i psicoanàlisi amb Ozon

Tot festival té el seu moment d’incredulitat. I el d’aquesta edició de Canes va arribar ahir quan el nou film de François Ozon va arrencar amb el pla ginecològic d’una vagina, una imatge que s’encadena amb la d’un ull que plora. Això ens diu ja un parell de coses de L’amant double : una, que Ozon va a totes i no pensa jugar a la contenció; i l’altra, que el patiment de la protagonista està íntimament lligat amb el sexe. És a dir, habemus thriller eròtic psicoanalític. El director francès torna a delectar-se filmant la bellísima cara de Marine Vacth (la protagonista de Jove i bonica ) en una recargolada història sobre una dona dividida entre dos germans bessons psicoanalistes: el marit i l’amant que satisfà les seves fantasies. Un joc de miralls entre el somni i la ficció que mira de reüll el cinema de De Palma i Almodóvar.