Intel·lectuals frustrats en l'imperi del Jo
Ja fa un any que Félix de Azúa va abandonar la seva missió a El Periódico perquè els seus articles no redreçaven la societat en el sentit que ell predicava. Però, temperat com tot bon filòsof, no es va mostrar ni trist ni indignat.
Com que la vida sol riure's dels que se la prenen massa seriosament, en general els sermons dels intel·lectuals són inútils com les raons per a l'enamorat. I no per complicats sinó per impersonals. Té gràcia que articles amb fons no facin soroll i que, en canvi, uns altres, en què algú detalla com esquila el seu gos, rebin mil aplaudiments. D'una banda, cal estar molt convençut de la importància de la teva prosa i de la teva vida per dedicar-te un article a tu mateix. Però, de l'altra, és cert que, per interessar als altres, els has de parlar d'ells posant-te a tu d'excusa. A tu i al gos esquilat, si el teu món és aquest. O a tu i a les teves pors i indignacions, si ets més llarg de mires. I, si no, mireu els articles protesta que més se segueixen citant: era Larra qui fingia acompanyar Saint Deláis a batre's amb la burocràcia; al J'accuse no era un quixot anònim qui acusava, sinó el mateix Émile Zola; a La ciutat del perdó no demanava clemència un col·lectiu de bastoners, sinó Joan Maragall. O et poses davant les teves línies o no motives ni quatre mussols solters.
Força intel·lectuals espanyols instal·lats aquí parlen en termes impersonals i abstractes perquè potser, si fossin concrets, no podrien enredar més catalans afamats de sistemes. Però entre les seves abstraccions i la literatura del jo reduïda a les pròpies dèries hi ha un bon tros. És tan obvi que no es pot fugir d'un mateix com que alguns viuen de contemplar-se perquè no saben construir un relat fonamentat sobre l'entorn. M'ho deia sempre un editor: tu emparaula el món i no pateixis, que el teu jo ja es filtrarà en la descripció. Aquest jo que hem posat de moda i que viu dislocat entre el que és i el que creu que és: no veieu els mitjans plens d'or amagat i de quincalla cotitzant a l'alça? Ni periodistes ni lletrats som gran cosa. I, encara, aquesta poca cosa no coincideix amb la que ens pensem que som. Què cal fer, doncs? D'entrada, riure's d'un mateix i, si convé, indignar-se. Perquè no són les raons sinó els cops sobre la taula el que encén les passions. I d'acord: l'enamorat comprèn poques raons. Però qui, si no ell, pot redreçar les coses?
