Publicitat
Publicitat

NARRATIVA

Isabel-Clara Simó presenta 'Amor meva'

Cent anys de mares i filles

De banda a banda del segle XX, Isabel-Clara Simó construeix una nissaga de dones jueves, valentes i alliberades

El 19 de novembre, el tribunal del Joanot Martorell va fer públic el resultat del certamen. Dels 12 originals que es van presentar a concurs, va sortir guanyador l' Amor meva (Edicions 62) de la ja consagrada Isabel-Clara Simó. Avui al matí l'escriptora d'Alcoi rebia la premsa per presentar aquesta darrera obra que, tot i la seva triomfal irrupció, no fa ombra a la fama de les que la precedeixen. Entre d'altres, La salvatge, el llibre més traduït de tota la seva bibliografia, que va guanyar el Sant Jordi l'any 1993. Mereixedora de premis com el València de Literatura per La innocent o, en els seus inicis, el Víctor Català per És quan miro que hi veig clar. Tot just acaba de tancar negoci amb una editorial portuguesa per traduir El caníbal.

" Amor meva no és una novel·la històrica a l'ús", assegura. "Sí que és cert que fa un recorregut per tot el segle XX. Però és còmode, sense un excés d'erudició. No hi trobareu una sobrecàrrega de dades." És la història de quatre generacions de dones, cadena directa de descendència, i la seva realitat. Com diu Isabel-Clara Simó, "una història de les relacions entre mare i filla, dels seus conflictes." Per això volia que es digués La meva mare i jo, però la proposta no va tenir gaire èxit a l'editorial. Finalment, van decidir jugar amb la feminització de la paraula 'amor' (una forma que no s'utilitza des de la literatura medieval) i la seva ambigüitat. I no és que l'autora vulgui militar des d'una postura femenina absoluta. De fet, explica que, mentre treballava en la novel·la, va escriure una obra de teatre. Dels tretze personatges, dotze eren masculins. "Una obra una mica apostòlica", diu. Tampoc no hem d'oblidar que acabava d'escriure Homes.

Un dels punts de partida de la novel·la va ser la perspectiva de la cultura jueva. "Volia que les meves dones visquessin en una situació de marginalitat", explica. "Vaig pensar que podia passar en un convent. Però em va sonar molt antiquat, molt de Boccaccio. Després vaig pensar en Isabel de Villena, que era una gran dona. Tot plegat em va fer mandra." La idea del judaisme li va semblar interessant. Sobretot era una manera interessant d'apropar-se a un retrat del País Valencià, "que és hereu de tres cultures."

Simó conclou que es tracta d'una de les seves novel·les més ambicioses. No és que no hagi posat els cinc sentits en d'altres llibres, com El mossèn. Però aquesta era tot un repte, que li ha costat quatre anys. Esclar que últimament l'hem vista passejar pel panorama polític. "La veritat és que des de diumenge em sento molt alleujada. M'he divertit molt amb la dinàmica dels mítings. Ho he trobat apassionant. Però la meva vida no és la política", diu. Isabel-Clara Simó confessa que pot passar un dia sense llegir el diari. Potser sentirà que li falta alguna cosa, però no per això serà infeliç. Si un dia no escriu, però, se sent terriblement desgraciada. Perquè la literatura sí que és la seva vida.

Més continguts de