Publicitat
Publicitat

CINEMA

J.A. Bayona impacta amb el so i la fúria de 'Lo imposible'

La fúria eixordadora del mar va assotar ahir la sala 10 dels cinemes Diagonal Mar. Juan Antonio Bayona presentava per a un reduït grup de premsa i professionals del sector un primer tast del seu segon llargmetratge, Lo imposible . Sis minuts, només, però quins sis minuts: la seqüència de l'impacte del tsunami del 2004 en un resort turístic de Tailàndia on el matrimoni que interpreten Naomi Watts i Ewan McGregor passa les vacances amb els seu tres fills. El fragment funciona com un petit curtmetratge de terror, una immersió sobtada i aclaparadora en l'experiència brutal d'un tsunami que esborra d'una tacada la realitat i deixa només un esgarrifós escenari de devastació i mort. Un malson, sí, però un d'aquells dels quals despertes per trobar-te en un malson encara pitjor. La imatge de Naomi Watts arrapant-se a una de les poques palmeres que ha deixat dempeus l'onada és de les que es claven a les neurones.

Bocabadat, l'auditori va rebre l'avançament amb un fort aplaudiment que Bayona va rebre amb naturalitat, descansat després del "llarg viatge" d'un rodatge de tres anys que descrivia com "l'experiència més intensa" que ha viscut mai. "El títol va sorgir mig fent broma, perquè quan vam començar la pel·lícula no sabíem com ho faríem, ho vam haver d'esbrinar sobre la marxa -explicava el director-. Per crear l'aigua digitalment ens demanaven cinc vegades el pressupost de la pel·lícula, així que ho vam filmar tot amb aigua real: una part als estudis de La Ciutat de la Llum d'Alacant, una part a Tailàndia i una part amb maquetes. Un puzle, per tant, i a sobre complicat perquè a Tailàndia ens va ploure cada dia".

La projecció també va servir per constatar que Lo imposible compta amb un gran aliat per conquerir el públic: el sistema Imm Soun, un format de so en 3D creat per una empresa catalana -i exportat a cinemes de tot el món- que reprodueix l'espai acústic natural en una sala de cinema i aprofundeix en la sensació d'immersió. "Volia explicar la història des del punt de vista dels supervivents -assenyalava el director-. M'agradaria que els espectadors marxessin a casa amb la mateixa sensació que tenen els personatges, amb el desassossec del supervivent. I per això calia convertir la pel·lícula en una experiència immersiva".

Acompanyat d'Oriol Tarragó i Marc Bech, responsables respectivament del disseny i l'edició de so, Bayona va explicar curiositats del film, com ara que les víctimes recordaven l'onada com un soroll semblant al del motor d'un avió, i que de cara a reproduir-lo van optar per trencar la continuïtat de so en cada pla, recreant la fragmentació que s'associa a un record traumàtic. El director també va destacar "l'entrega brutal" dels intèrprets: la força del corrent l'aigua era tan gran que ni tan sols podien parlar. "Vam haver de doblar totes les escenes del tsunami", confessava. Aquest no va ser l'únic contratemps: després d'empassar-se durant 10 dies aigua tenyida amb colorant -que imita l'aigua bruta-, Naomi Watts va acabar amb bronquitis i l'estómac destrossat. "Amb tot, el més important és que els efectes no s'apropien del film, que conserva el que a mi em va emocionar de la història en primer lloc", va concloure el director.

Més continguts de