JAMLET i els jocs de l’arquitectura en minúscula

L’escenari acompanyava. Al bell mig del teatre del CCCB, una de les seves darreres obres, hi havien col·locat una enorme taula i a sobre, escampades aparentment a l’atzar, maquetes d’algunes obres. Va costar però, a la fi, amb una mica de retard, varen seure tots els que havien de parlar, que eren molts. Rodejant-los, el públic, els amics, els col·legues, des d’Oriol Bohigas fins a Benedetta Tagliabue, passant per Carles Ferrater o Jordi Garcés. L’ocasió s’ho valia. Després d’anys d’espera, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres publicaven una monografia de la seva obra. Si s’ha de fer cas al que va dir ahir Rafael Moneo, un dels que eren a la taula, no és ben bé una monografia, ni un catàleg, ni un estudi crític o històric. “No és un llibre corrent, s’ha d’entendre com una obra d’arquitectura”, va dir. Però, malgrat tot el que no és, “permet entendre la substància de la seva obra”.

Una obra que Lluís Clotet va qualificar com a “alegre, lleugera, oberta, inacabada” i, sobretot, lligada a l’experiència vital dels dos arquitectes, a la seva infància, l’un a Burgos i l’altre a Eivissa, aprenent amb els avis a construir i reparar estris, a valorar la feina ben feta, a no separar entre art i artesania ni entre joc i feina. Carles Muro va comparar el llibre amb un jaciment arqueològic i un autoretrat, i Miguel Usandizaga, que va fer broma amb el fet que no han pogut trobar un títol al llibre, els va qualificar de “campions mundials a perdre concursos perquè no pensen com guanyar-los sinó com fer bé l’encàrrec”.

JAMLET (acrònim de les inicials dels dos arquitectes, i el nom amb què els coneixen dins la professió) s’ho miraven satisfets. Martínez Lapeña amb un posat seriós, tot i que una mica sorneguer; Elías Torres més rialler, però un poc nerviós. “Acabar bé una obra és un miracle”, va dir el primer en referència a la quantitat de factors que condicionen el pas del disseny a la realitat construïda. “Són els altres els que trien el que fas perquè abans has anat rebutjant tot el que no volies fer”, va dir el segon. Es va parlar molt del llibre i el seu procés i poc de l’Arquitectura. En majúscules. Les teories les deixen per als altres. Ells fan. A la sortida, mirant de reüll una de les marquesines del bus que varen dissenyar el 1987, penso agraïda en els bons moments passats a la meravellosa piscina del Club Natació Barceloneta i en un recent passeig per la murada de Palma. M’agrada l’arquitectura. Així, en minúscula.