Publicitat
Publicitat

Ja sabeu què heu inaugurat?

Amb comptades excepcions, inaugurar una exposició consisteix a peregrinar per les sales sense fer ni el més mínim cas a allò que s'hi exposa. Llevat de la ministra, que rebia les explicacions del director del Macba, Bartomeu Marí; la baronessa Thyssen, i el comte de Godó; els polítics i els mecenes lliscaven amb elegància pels marbres del museu sense poder mirar. Havien de saludar, petonejar i somriure: aprofitar que es trobaven per comentar la borsa, Grècia, Berlusconi, i demanar-se com és que no havia vingut el rei.

L'exposició és francament important. Qui els aconsella les compres ho fa força bé. I em sap greu que, atrafegats com van, no puguin aturar-se a descobrir la impressionant peça de Bruce Nauman, Shit in your hat, o no transitin per dins del Corredor suspès II,de Cristina Iglesias. Ja ho saben, que en aquesta exposició s'hi exhibeix un sexe femení de dimensions colossals?

Ben mirat, potser no han vingut a mirar, sinó a ser vistos. A convertir-se en art. Llegeixo al dossier de premsa que la Col·lecció Macba s'articula al voltant de diferents temes, un dels quals és la crítica institucional i als mitjans de comunicació. Ells! I nosaltres! Representants d'institucions, redactors i fotògrafs, en passar per aquestes sales, ens convertim en art!

I en el mateix dossier hi trobo aquest subgènere literari, propi de la crítica d'art, que abusa dels neologismes i del lèxic manllevat a la ciència, com si només ens poguéssim apropar a la comprensió de l'obra a través d'una selva ben espessa de paraules. Quan el nou director va assumir la direcció del museu va dir que la seva seria una aproximació menys intel·lectual i emocional al món de l'art. Però dir que amb el canvi de segle "l'espectador recorporeïtzat ha adquirit una qualitat gairebé coreogràfica i la tridimensionalitat del volum euclidià (de la física clàssica) deixa pas al volum de sons i veus", no em sembla pas gaire emocional. Per sort, a les sales sí que hi ha emoció. Val la pena.

Més continguts de