Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Janis Ian, remei necessari en temps incerts

Potser és una feliç coincidència, potser és que a l'Apolo estan molt al cas, però la primera actuació de Janis Ian a Barcelona va caure sobre els caps dels assistents com una necessària dosi d'esperança, com un sobtat retorn a la idea que les cançons poden ser importants per a la vida de les persones. La cantautora de Nova York va necessitar pocs segons damunt de l'escenari per dinamitar totes les idees que durant dècades han desqualificat la cançó directa i transparent dels cantautors dels anys setanta i, per moments, va semblar que la seva fe en el poder de la música és avui més necessària que mai.

Malgrat fer broma sobre la vanitat que l'ha dut a publicar la seva autobiografia, Ian es va presentar davant el públic de l'Apolo -assegut en cadires i amb més cabells blancs que de costum- com una artista de proximitat. Ella, que es va criar en una granja i a qui de petita la mare va portar a un concert d'Odetta, que anomena pel nom de pila Ella (Fitzgerald) i Nina (Simone), que s'ha hagut d'enfrontar amb la censura al seu país i que ha tingut marit i ha tingut muller, va aparèixer nua damunt l'escenari, amb la veu i la guitarra com a úniques armes per fer el món una mica millor.

When the party is over , Society's child i Love is blind són algunes de les cançons que va interpretar, fent gala d'una veu magnífica i una destresa destacable amb la guitarra. Va divertir-se amb el Love me do dels Beatles i va recordar la mare amb I hear you sing again , peça començada per Woody Guthrie i acabada per ella, i va acabar d'estremir el públic amb dos dels seus clàssics universals, In the winter i At seventeen . No volien deixar-la marxar i Ian encara es va atrevir amb Jesse , a pèl, i Stars , i va deixar la sensació que potser sí, com va dir ella, els artistes són la darrera frontera que ens separa del caos.

Més continguts de