Jannis Kounellis: "L'art és com la poesia: feim el que ens manca"

No teniu gaire temps per dur a terme aquesta exposició. Què pensau fer?

És difícil de dir... Encara no ho sé, però no cal passar pena. Ara com ara el que puc dir és que hi haurà exposició. Sortosament, l'exposició viatja amb mi, en la meva jaqueta. Sempre estic concentrat. No tenc més vida que el meu pensament.

Tampoc no serà la primera vegada que creareu l'obra al lloc on l'heu de presentar.

Jo faig una exposició a Nova York i una a Roma, això és política i poètica. La llengua és política, la resta és poètica. Però si no tens una llengua, no pots ser un poeta. Sense una llengua, no hi ha poètica. En tot cas, l'obra sempre té a veure amb l'espai. L'espai és importantíssim perquè vol dir identitat, la manera com ens oferim als altres. Una de les troballes que justifiquen el viatge és, precisament, l'espai. Això és dialèctica, no la globalització.

Voleu dir que en la globalització no hi ha dialèctica?

Estim els altres encara que pensin molt diferent de mi. Les altres persones m'atreuen molt, vull descobrir què em poden donar i què els puc donar jo. Això és dialèctica i aquesta és la meva idea de globalització, l'única que m'interessa. El món d'avui té una idea superlativa de l'economia. Tot és economia, i l'economia no és dialèctica. Els artistes hem de pensar diferent.

Jean Clair apel·là a la responsabilitat de l'artista. Quin és el compromís per vós?

L'artista té la responsabilitat de dir "no" quan és necessari, com a transgressió. Avui hi ha molt poca gent que digui "no", i l'artista eventualment ho ha de dir.

En sentir-se condicionat pel mercat, per exemple?

Jo no m'hi he sentit mai, condicionat pel mercat. Els artistes estam condicionats pel llenguatge i per la identitat d'origen. No crec que hi hagi un predomini del mercat sobre l'art, o no hi és si no et deixes. Més que no el mercat, el que em preocupa és la fisonomia d'una classe. Els economistes només pensen en economia. Els rics, també. I fins i tot els que no són gaire rics han arribat a pensar com si ho fossin. Jo encara crec que l'època de Montmartre era molt bella.

Sou grec, viviu a Itàlia i reivindicau la identitat d'origen. Com percebeu la situació actual?

No és gens feliç. El deute és enorme, les fàbriques tanquen en comptes d'obrir i, sobretot, que els joves no tinguin feina és una situació terriblement problemàtica. Els artistes hem de saber viure dins els problemes. Si prenem com a exemple Picasso, no pinta el Gernika per explicar que han bombardejat la ciutat, sinó principalment perquè contempla una situació i se sent obligat a donar-hi resposta.

També l' Arte Povera va ser una resposta a una situació concreta? Què queda d'aquell moviment?

El Povera responia a unes condicions històriques i a un lloc concret, la segona meitat dels anys seixanta a Itàlia. Nosaltres fèiem part d'un grup d'artistes italians que ens sentíem compromesos amb aquell moment històric, i amb la voluntat de dur Itàlia a la internacionalització, que no globalització. Avui sabem que els problemes d'Itàlia mai no es deixen enrere.

Des que vàreu començar, se us ha definit com a artista de propostes radicals.

L'art ha de provocar una ruptura radical i també ha de ser fruit d'una intuïció formal. L'artista modern ha conquerit la formalització, sense la qual no hi ha art. La formalització és positivitat. Les senyoretes d'Avinyó és una obra del tot revolucionària, per això desprèn una gran tensió. I el vertader art és d'una tensió superlativa. El poeta, com el pintor, no suporta la decadència. El poeta pot ser decadent, però això és una altra cosa. L'art, en aquest sentit, és com la poesia: feim allò que ens manca.

Gairebé mai pintau, però sempre us definiu com a pintor.

Ser pintor és una lògica, una naturalesa. M'he format a Itàlia, per això som pintor i també per això som un dramaturg.

Amb un sentit de la transcendència, sou creient?

Després d'anys de considerar-me ateu, vaig descobrir que Déu és un valor sintètic perquè ens ajuda a sortir de la fragmentació.