Joan M. Minguet, president del l'ACCA: "Al Macba només s’escolten els polítics, els funcionaris i els empresaris"

BarcelonaEl lliurament dels premis anuals de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA), celebrat dijous a la nit a l'auditori del Macba, va estar marcada per la crisi que s'ha desfermat al Macba arran de la inclusió d'una escultura on apareix el rei Joan Carles a l'exposició 'La bèstia i el sobirà'. El professor de la UAB i president de l'entitat, Joan Maria Minguet, va centrar el seu parlament en aquesta polèmica, després d'unes edicions dels guardons que van estar marcades per l'impacte de les retallades en el sector: "Us recordo que, en els tres anys anteriors, ens havíem trobat amb els tancaments successius de l’Espai Zero d’Olot, de Can Xalant de Mataró i el Centre d’Art de Tarragona [...] Enguany el problema no sorgia en un centre perifèric i per la miopia d’uns polítics locals. Ara, la cosa esclatava en el cor del nostre museu d’art contemporani, la que hauria de ser la nau insígnia, el vèrtex o un dels vèrtexs del nostre sector cultural. El Macba, aquí on avui ens trobem, ha viscut un allau inversemblant d’irracionalitat", va dir Minguet al començament del seu discurs.

Així mateix, Minguet va evitar fer llenya del director del Macba, Bartomeu Marí, i va centrar la seva reflexió en la constitució del museu: "L’episodi ha estat penós, trist, ens ha deixat unes ferides que costaran de cicatritzar [...] El Macba pateix d’un mal endèmic, estructural; en el seu patronat només s’escolten les veus de polítics, de funcionaris i d’empresaris. On és la veu de la professió, la dels experts en el Patronat del Macba? On és la veu dels que avui esteu present en aquesta sala, la veu d’artistes, galeristes, teòrics, professors d’universitat, crítics? La nostra veu no s’escolta mai, en una paradoxa que haurem d’arreglar", va subratllar.

Més enllà patronat de la institució, també va posar damunt la taula les polítiques culturals de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat: "Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però 'ella no ha de fer cultura'; ha d’afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d’arraconar artistes, teòrics, crítics, etc. per mitjà dels protocols instituïts, hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l’educació i la societat. Crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…".

Podeu llegir el parlament sencer en aquest enllaç