John Mayall torna a portar la flama del blues a Barcelona amb un concert ple d'energia
Ni als 65 anys, ni als 67. John Mayall, als seus 77 anys, no pensa en la jubilació. Dimecres, minuts abans de començar el seu concert a l'Apolo, signava discos i es feia fotografies amb els fans a la paradeta que solen posar els grups per treure's un sobresou. Mayall, immers en una gira interminable, tornava a Barcelona després d'actuar l'any passat al Palau de la Música, on va presentar el seu últim treball, Tough (2009).
Ho feia després d'haver abandonat definitivament els Bluesbreakers, la mítica banda que ha acabat eclipsant la figura del músic anglès. No és estrany: com a líder, Mayall ha promogut l'eclosió de les brillants carreres d'Eric Clapton, Peter Green, Mick Taylor (Rolling Stones), John McVie i Mick Fleetwood (Fleetwood Mac), Jack Bruce (Cream) i Andy Fraser (Free), entre molts altres. Aquests músics ja fa dècades que d'una manera o altra van matar el pare, però ell segueix entossudit a mantenir viva una flama que només s'alimenta a la carretera, lluny de l'empara de l'èxit comercial.
Nit rere nit, travessant les dècades, Mayall s'enfila dalt de l'escenari i connecta amb l'esperit d'aquesta música d'origen africà que va arrelar als Estats Units i que els soldats afroamericans van portar a Europa durant la Segona Guerra Mundial. Ell i altres artistes britànics van recuperar i dignificar un gènere que va acabar determinant l'evolució de la música rock durant els anys seixanta i setanta.
Mayall, doncs, forma part de la llegenda, però a més continua viu. I en el seu concert de l'Apolo va demostrar tenir un estat de forma excel·lent. Animat i comunicatiu, venia acompanyat d'una banda més que solvent. El texà Rocky Athas, amic d'infància de Stevie Ray Vaughan, va fer rugir la guitarra de valent; el també nord-americà Greg Rzab, baixista que ha tocat amb Jimmy Page, va recordar per moments un híbrid entre John Paul Jones i Jaco Pastorius; i Jay Davenport, una autèntica piconadora del ritme, va aconseguir que l'hora i mitja que va durar el concert no decaigués en cap moment.
Amb l'ajut de l'harmònica i els teclats, Mayall va interpretar un repertori on tenen cabuda temes de tota la seva allargassada trajectòria -du cinquanta discos a l'esquena-, homenatges a Freddie King ( You know that you love me ), a Mose Allison ( Parchman farm ) i visites al seu últim treball, Tough (les sorprenentment poderoses Nothing to do with love i The sum of something ). Mayall i els seus van invocar amb la seva energia els grans bluesmen de Chicago (Muddy Waters, Howlin' Wolf, Jimmy Reed…), amb alguns moments més progressius i d'altres més aferrats a l'estructura de dotze compassos. Els seus crítics tenen raó, Mayall no inventa absolutament res, però és que el blues no té a veure amb l'originalitat, sinó amb connectar les vegades que faci falta amb un sentiment que no varia i que és universal.
