John Verdon: "La recerca de felicitat acaba sovint en tragèdia"

BARCELONAFa dos estius John Verdon es va convertir en un dels nous fenòmens del thriller gràcies a Sé el que estàs pensant . Ara presenta el tercer llibre sobre la sèrie de David Gurney: Deixa en pau el dimoni (Proa / Roca Editorial).

S'ha definit com algú "introvertit, que pensa molt, amb tendència a fer anàlisis interminables, que s'interessa per patrons, motius i explicacions". ¿Creu que totes aquestes característiques el van anar preparant per a l'escriptura?

No sé si em van preparar per escriure, però sí que em van anar motivant . Cada vegada que tinc una idea o que vull treure l'entrellat d'una persona o d'una situació, sento la necessitat d'explicar-la de la manera més acurada possible. Aquesta voluntat és la font principal d'energia per a l'escriptor.

No va començar a treballar en el primer llibre fins que es va jubilar. ¿Ha influït en els seus llibres la seva carrera professional de director creatiu en agències de publicitat?

Suposo que podria dir que la publicitat pot inspirar la ficció perquè és l'ingredient principal de la majoria d'anuncis. Però seria una mica massa evident... Sempre havia volgut escriure novel·les: quan em vaig retirar tenia el temps, les ganes i molt de suport de la meva dona. El que la publicitat em va aportar va ser la dinàmica de grup: de quina manera la interacció entre persones intel·ligents podia fer que altres persones intel·ligents detectessin un problema o una oportunitat interessant.

La seva primera novel·la, Sé el que estàs pensant , va ser un fenomen de vendes. ¿Tenia al cap seguir amb les peripècies del protagonista, el policia jubilat David Gurney?

Quan vaig començar el llibre, no estava segur ni de poder acabar-lo. La idea de continuar em va venir de dos llocs: de les recomanacions del meu agent i editor i del potencial dels personatges. Mentre la primera novel·la agafava cos i els personatges anaven prenent vida se'm va fer evident que els seus desitjos i particularitats podien ser l'esquelet de noves històries.

La seva producció literària pot ser considerada com una aproximació a les parts més fosques de l'ésser humà. ¿Vol mostrar alguns dels problemes socials actuals?

El nucli temàtic principal són les relacions entre el desig i el fracàs que genera no aconseguir el que es vol. La recerca de felicitat acaba sovint en tragèdia. Tots portem a dins aquesta paradoxa. Naturalment, això té conseqüències socials importants: jo m'hi acosto des de casos específics i individuals.

A Deixa en pau el dimoni David Gurney segueix jugant-se la pell.

La relació de Gurney amb el perill és molt interessant. Ell creu que ha de fer tot el possible per arribar fins a la veritat: cal encaixar les peces del trencaclosques fins que el criminal sigui desemmascarat. El perill físic és indispensable, però ell no hi pensa gaire. El fet que es jugui la pell té una altra motivació inconscient: el sentiment de culpa que arrossega per la mort del seu fill de 4 anys. Aquest aspecte de la vida de Gurney l'exploraré en la quarta novel·la, que es publicarà l'any que ve.

En Kyle, un dels altres fills de Gurney, té un paper important en el llibre. ¿Creu que l'aproximació minuciosa a la família és una de les claus de l'èxit de les tres novel·les que ha publicat fins ara?

L'aproximació realista al funcionament i a les tensions emocionals de la família és un dels punts singulars de les meves novel·les. No sé si és una de les claus de l'èxit, però els lectors en parlen molt bé, d'aquest punt. Singularitzar les meves novel·les no va ser mai una estratègia creativa conscient: va derivar de l'interès per personatges complexos i per la voluntat de fer-los com més versemblants millor.

L'humor negre hi és molt present.

És un ingredient interessant però perillós, perquè en un thriller el lector es vol deixar emportar per una sèrie de sensacions que es podrien perdre si l'escriptor inclogués punts d'humor inadequats. Quan me'n surto, l'humor negre -ha de ser negre- dóna un matís interessant i una mica més de vitalitat a una atmosfera que podria ser massa claustrofòbica.

¿Els crims de l'assassí en sèrie del llibre van ser el punt de partida?

Volia esbrinar què passa quan una versió acceptada d'una sèrie de crims és posada en dubte. Els assassinats del Bon Pastor, acompanyats de les protestes contra la classe acomodada que havia volgut tancar un cas obert, eren l'exemple ideal per demostrar aquesta premissa.