Publicitat
Publicitat

Jordi Nopca: "¿Hem de tocar de peus a terra fins i tot quan escrivim?"

El talent (LaBreu Edicions) és un llibre molt optimista.

Me'n vaig adonar quan n'estava escrivint la part final: els personatges se'm feien tristos, els queia més el cap, i em vaig haver d'esforçar perquè això no acabés de passar. Havien de mantenir aquell entusiasme, potser estúpid, dels 25 anys. A més, com que la novel·la està situada el 2008, els personatges encara no saben que el sistema cultural elitista en què ells creuen es començarà a desmantellar al cap de poc: museus que s'empetiteixen, editorials que publiquen menys títols...

Hi ha una certa crítica al sistema editorial: paper higiènic en forma de llibre al duty free de l'aeroport, per exemple.

La meva novel·la fa petites mossegades a certs tipus de productes culturals , però hi coexisteix pacíficament. Sempre he sigut una persona molt pacífica. De fet, a la novel·la no mato ningú: fins i tot hi poso un accident d'aviació i faig que se salvi tothom, i després els protagonistes es passen una pila de capítols completament despullats.

El protagonista masculí, Marco Casanova, sempre té molta gana.

No se salta ni un àpat! Això ho vaig agafar de Josep Pla, que a Notes de París i França deia que, quan anava a un país estranger, sempre se sentia afamat. Des que vaig llegir això, cada vegada que vaig de viatge tinc una gana infernal. Vaig voler que el Marco conservés aquest punt tan primari.

¿El nom de l'editorial fictícia que funden els dos protagonistes, Edicions del Cocodril, ve de J.V. Foix?

No. Quan ja estava acabant el llibre vaig trobar uns versos que em van fer adonar que Foix ja volia que la joventut fos "importada i cocodrila", i per això l'he fet servir per encapçalar una de les parts. Foix m'agrada perquè és molt curós. Ara, és d'una altra època: la meticulositat extrema, la paraula potser excessivament culta. Si li treus tota aquesta vestimenta acaba descrivint situacions molt absurdes, i això m'agrada molt. ¿Hem de tocar de peus a terra fins i tot quan escrivim?

Els protagonistes tenen una màquina de detectar talent literari: ¿creus que hi ha gent que té talent en brut i no ho sap?

Segurament sí, però com que el món literari i el món real cada vegada són més autònoms, tinc la sensació que el gestionaran d'una altra manera: per Facebook, per Twitter... És un gran repte sintetitzar el teu discurs en només 140 caràcters, però escriure'l en 40.000 o 50.000 també! Com a mínim porta més feina.

¿I creus que es pot perdre, el talent?

Això sí! El sistema s'encarrega de posar-te tots els virus del món a dins i acabar convertint el teus dits en botifarres i el teu cervell en una esponja foradada.

Què volies dir amb la frase: "Algú ha dinamitat la finestra des d'on l'escriptor estudiava el món"?

Amb el Romanticisme, l'escriptor s'enfilava a la torre d'ivori. Amb les avantguardes en baixa, però ho fa per arrencar a volar. I després d'això, el realisme torna a ser hegemònic, a la literatura. La ciència-ficció es parcel·la, i queda dins un calaix de sastre i una mica de rebuig. Per a la nostra generació, es pot dir que aquella finestra ja no servirà, o només a mitges: jo no puc parlar d'una font que només sigui una font, hi ha d'haver alguna cosa més. Al final, l'acabaré portant a un terreny subjectiu.

Aristòtil fa una aparició providencial. Com és que parla anglès?

Perquè han passat molts segles des de la seva mort, i de tant conviure amb figures del pensament anglès del segle XVIII i XIX, ja s'hi ha familiaritzat. I perquè és la llengua del futur, no? És el que toca estudiar a l'escola... Vaig pensar: si s'ha d'acabar la llengua catalana, fem un llibre ben estripat, que contribueixi una mica al funeral. Vull espaterrar una mica, amb un humor com el que tenia el meu avi Enric. Quan era petit sempre em deia que el dia que fos capaç d'escriure-li una carta en anglès em donaria 5.000 pessetes. Un dia li vaig dir: "Avi, ja sé prou anglès per escriure't la carta! Si ho faig, m'hauràs de donar les 5.000 pessetes que em vas prometre". I ell em va mirar seriosament i va afegir: "Et donaré 5.000 pessetes quan escriguis la carta i jo sigui capaç de llegir-la i entendre-la".

Més continguts de