Publicitat
Publicitat

Música

Final de festa al Fòrum

De Josh T Pearson a Justice, passant per The Weeknd i Yo La Tengo


Una bona manera de perdre's el concert de Beach House –grans triomfadors de la nit– era seure còmodament a les butaques de l'Auditori i rendir-se als peus del texà Josh T. Pearson, que només amb la seva veu i la seva guitarra acústica va aconseguir subjugar un públic que encara tenia fresca l'inoblidable descàrrega elèctrica (i política) de Lisabö. Tot el contrari que els bascos, Pearson va jugar magistralment amb el temps i el silenci i les seves dues primeres cançons de folk hipnòtic i emocional van durar quinze minuts cadascuna.

Amb l'horrible sensació de deixar enrere un dels concerts més importants de la nit, es podia sortir corrents de l'auditori per arribar a veure ni que fos un fragment de Dominique A. Mala sort, el francès acabava tan puntual que ja només podia enfilar-se el camí cap a l'escenari ATP i vibrar una estona amb Shellac. Com sempre, Steve Albini i els seus van oferir un concert rocallós, amb la bateria al davant de tot i el baix i la guitarra esculpint riffs aspres i matemàtics. Tothom sabia què anava a veure i no van decebre, els de Chicago són sempre una aposta segura.

Una de les alternatives al concert de Saint Etienne era atansar-se a l'escenari Pitchfork per descobrir que els nord-americans Chromatics havien congregat una autèntica multitud. L'èxit de la pel·lícula Drive ha multiplicat l'interès pels autors de 'Tick of the clock' i la seva aconseguida mescla d'indie i electrònica. Com que The Weeknd actuava més tard en el mateix escenari i el Vice és allà mateix, molts van atansar-se al concert de Hype Williams que, en la més absoluta obscuritat, van desplegar una psicodèlia negra i torbadora, amb elements de dubstep i molt mal rotllo.

Finalment The Weeknd sortia a l'escenari davant d'un públic expectant. Tothom volia saber si els cants de sirena eren certs i si Abel Tesfaye és la nova gran esperança de la música negra. La mala sort va voler que als pocs minuts de començar saltessin els ploms de l'escenari i el silenci incòmode es va crear durant uns instants va afectar l'actuació. Tesfaye, que va fer gala del seu falset i va recordar músics com James Blake i Jamie Woon, no va acabar de sorprendre.

Yo La Tengo i Justice

Tocava fer una llarga caminada per arribar a l'escenari Mini amb el concert de Yo La Tengo ja començat. Enrere quedava el garage de Mujeres, que van fer vibrar locals i forasters –els guiris no entenen de procedències, simplement aprecien el que es bo–, mentre Ira Kaplan, Georgia Hubley i James McNew desgranaven els temes del seu darrer disc 'Popular songs' (2009). Van tocar per a ells, molt ficats en la seva pròpia música i amb el perill que els més animats acabessin desertant, però el concert va acabar amb un imponent crescendo que va deixar tothom amb un somriure d'orella a orella. A més, el grup encara va tornar a sortir per interpretar 'Sugarcube'.

En aquell moment The Pop Group van congregar un públic prou nombrós a l'escenari ATP, mentre Justice tallaven el bacallà a l'escenari principal amb una proposta que no admet mitges tintes: o balles amb ells o te'n vas a casa. Per mirar de ballar alguna cosa menys hardcore calia travessar la placa fotovoltaica i triar entre el chillwave dels nord-americans Washed Out o la sessió de Jamie XX. I n'hi havia que encara preparaven per una llarga caminada per endinsar-se en l'electrònica pionera d'LFO. El final de festa no tenia fi.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT