Publicitat
Publicitat

Jugar amb tots els estils del jazz

Desmenjat, vestit amb pantalons i sabatilles esportives i camisa per fora, com si volgués dinamitar l'etiqueta de crooner que durant anys ha passejat pel món, Harry Connick Jr. va sortir a l'escenari de Peralada camuflat entre els sensacionals músics que l'acompanyaven. Quedava clar d'entrada que el que més li interessa a aquest senyor és tocar jazz, treure del seu piano les notes més festives i ser fidel a l'esperit de les big bands i del jazz del seu Nova Orleans natal.

Malgrat que en el seu únic concert a l'Estat va començar poc inspirat -els tres primers temes, Bill Bailey , Way you look tonight i And I love her , van ser per quedar-se adormit-, amb Smile el concert va començar a arreglar-se gràcies al solo de trompeta, i ben aviat va agafar la trempera necessària per connectar tant amb els seus músics com amb el públic i treure el màxim partit a un repertori essencialment clàssic i a uns instruments que, com en els bons recitals de jazz, sonaven nets i vibrants.

Després d'explicar-nos el seu meravellós dia a l'Escala i les ganes que tenia de "trencar el fossat" que el separava del públic, es va llançar a un blues clàssic amb You don't know me i la popular It had to be you , en una versió molt més intimista que la que ell mateix interpretava a la pel·lícula Quan en Harry va trobar la Sally -per cert, a més de 30 discos ha fet una vintena de pel·lícules com a actor-. Però el tomb definitiu el va aportar el trombonista Lucien Barbarin, que amb uns dots actorals de primera i una fina ironia des del primer moment es va ficar el públic a la butxaca. A partir d'aleshores tot va ser baixada.

Buscar un estil propi

"No cantaré Strangers in the night perquè està massa identificada amb Frank Sinatra i jo no hi puc aportar res", va deixar clar Harry Connick Jr., un home que curiosament té un color de veu molt similar al del mític cantant. Connick, sense renunciar al xou ni al sentit de l'humor, aposta per la veu entretallada, pels canvis de registre constants i per dir i suggerir la cançó despullant-la de tota ampul·lositat.

Però quan se'l nota disfrutar de veritat és quan, fos amb el seu piano, s'endinsa pels viaranys del jazz, passant per tots els estils, del so big band al bebop , del swing al boogie-woogie , del gospel al blues o a la vitalitat encomanadissa de Mardi Gras in New Orleans , amb què va acabar el concert.

Més continguts de