L’amor de Maria Braun, un luxe inabastable
GironaLa pel·lícula El matrimoni de Maria Braun (1979), de Rainer Werner Fassbinder (1945-1982), forma part de la trilogia sobre la vida a l’Alemanya dels anys 50 en el context de l’anomenat miracle alemany. Una trilogia completada amb L’ansietat de Veronika Voos (1982) i Lola (1981). Totes tres tenen en comú el protagonisme de tres dones que lluiten per sobreviure i una mirada crítica sobre el boom econòmic d’aquella dècada, que, segons Fassbinder, generava una pauperització de la majoria en benefici d’una minoria. I és probable que aquest sigui el tema que més interessa al director de la revisió teatral de la pel·lícula, Thomas Ostermeier, per a qui de ben segur que el lideratge econòmic d’Alemanya en l’actualitat amaga no poques connexions amb els mals d’aquell miracle.
El matrimoni platònic de Maria Braun, una mena de self-made woman, ens sembla una al·legoria de l’enyorança de la societat alemanya preguerra marcada per una certa ingenuïtat, una il·lusió, una confiança..., escapçada irremissiblement pel conflicte armat. Ja no queda res, ni tan sols odi, ni por, ni rancor... És la mort, la mort dels sentiments autèntics, la mort en vida.
La posada en escena és brillant. Conserva la textura i el color de la pel·lícula gràcies a una evocadora escenografia que aglutina els diversos espais amb gran economia de recursos i una il·luminació de baixa intensitat. La mirada d’Ostermeier s’articula a partir d’una essencialització de les escenes del relat en un joc de gran teatralitat que defuig qualsevol mena de realisme. El tractament de la història té un punt distanciat d’arrels brechtianes que apaivaga la urgència de la tragèdia i que a través de nombrosos apunts d’un humor naïf o deformant atorga a la funció una pàtina de comèdia. Una comèdia trista que conserva la terrible fredor d’unes relacions humanes que disfressen de sentiments l’interès i l’egoisme en el context d’una societat desorientada. La dramatúrgia de Julia Lochte i Florian Borchmeyer fa encara més protagonista Maria Braun i converteix la resta de personatges en figurants que treuen el cap de tant en tant. Més que personatges semblen titelles trencats, cossos buits que es mouen mecànicament amb gestualitat desconstruïda, un mena d’esperpents alemanys, parents, em sembla, de les fantasies dels belgues Peeping Tom o del suís Christoph Marthaler.
Ursina Lardi fa tota una creació de Maria Braun resseguint les actituds i manera d’estar de Hanna Schygulla al film. No és que s’hi assemblin, sinó que hi ha la voluntat deliberada que sigui així. Fins i tot part del vestuari, com el bodi de fantasia de l’escena final, remet al disseny d’aquella. Tant Lardi com la resta, Thomas Bading, Robert Beyer, Moritz Gottwald i Sebastian Schwarz, exhibeixen un domini interpretatiu que no podem sinó envejar. Només un però a tot plegat. Creiem que el final no s’entén si no es coneix el de la pel·lícula. Els espectadors del Temporada Alta ens ho van confirmar.
