L'HOSPITALET DE LLOBREGATNi les obres d'art d'alta volada d'Amon Tobim i Squarepusher que va oferir divendres a la nit el Sónar van aconseguir restar protagonisme a l'actuació de Lana del Rey. L'expectació era màxima: després de fer córrer rius de tinta sense que ningú l'hagués vist en directe al nostre país, calia saber finalment si es tractava o no del gran bluf de la temporada. ¿Lizzy Grant aconseguiria fer callar els seus crítics o s'acabaria immolant en públic?
En primer lloc, cal aplaudir l'encert del Sónar a l'hora de generar debat sobre els fenòmens musicals més recents perquè decisions com aquesta l'apuntalen com a importantíssim fòrum d'idees al voltant de la creació musical contemporània. Dit això, la lectura més desapassionada del concert porta a desemmascarar la nova diva de cartró pedra: Lana del Rey s'ha creat un personatge que li va molt gros.
Com els cantants de concursos televisius que malgrat no desafinar no tenen cap control sobre la veu, Lizzy Grant no va aconseguir empastar mai la seva interpretació amb el conjunt que l'acompanyava, un quartet de corda, guitarra i piano de cua. El seu posat d'indolència semblava impostat, el seu hieratisme denotava falta de convicció i la seva falta de presència escènica només se salvava amb uns vídeos merament decoratius. Això per no parlar dels terribles refilets: potser algú li hauria de dir que no és Whitney Houston.
Que Lana del Rey triomfés entre bona part dels assistents cal atribuir-ho al factor celebrity , i més tenint en compte que el valor de l'autenticitat ja no cotitza a l'alça. N'hi va haver prou amb uns quants somriures i amb una passejadeta per la primera filera del públic per complaure immensament els que semblen atorgar-li el rol de nova princesa del poble. Ni la brevetat del concert -només 45 minuts-, ni el fet que només tingui un parell de temes memorables - Born to die i Video Games -, ni el seu discurs d'anunci de colònia van aigualir la festa dels seus fans.
Experiències ultrasensorials
Però la nit havia començat amb una obra d'art visual i sonor que romandrà durant molt de temps en les retines dels que la van gaudir de prop. ISAM , del músic brasiler Amon Tobin, era un dels espectacles més esperats d'aquesta edició del Sónar, i no va decebre els que s'hi van acostar prou per ficar-se de ple en el diàleg que es va establir entre la música i les projeccions sobre una escultura gegant. Els que s'ho miraven de lluny no van entendre res: des del darrere es perdia l'efecte tridimensional i el que escopien els altaveus tenia més a veure amb l'avantguarda contemporània que amb res que es pogués ballar. A més, Tobin va esprémer els subgreus fins al punt de pentinar una audiència que va fer un viatge al·lucinant en el temps i l'espai.
Es feia difícil pensar que res pogués igualar l'experiència d' ISAM , però els pocs afortunats que van desatendre la populista sessió de Fatboy Slim es van topar amb un magnífic Squarepusher, molt allunyat dels seus anteriors flirtejos amb el jazz fusió. Els que el recordaven pels seus interminables solos de baix es van perdre tot el contrari: una altra aconseguida obra audiovisual totalment electrònica i de ritmes molt més retorçats i epilèptics que els de Tobin. Mentre el brasiler et submergia en un oceà, el britànic hi desfermava una tempesta que no trobava repòs.
La sessió tan clàssica com elegant de Richie Hawtin, el dubstep de James Blake, també als plats, i l'electrònica de 8 bits de Simian Mobile Disco van proporcionar altres moments més o menys inspirats, però qui va triomfar de veritat entre els amants de la festa per la festa va ser Fatboy Slim. Sense trencar-se gaire la closca, Norman Cook va pitjar el play i, malgrat una momentània aturada del sistema de so, va regalar una gran vetllada. Tot, amb el morro i la patilla que el caracteritzen, però també amb una notable empatia amb el públic que fins i tot el va dur a projectar un sorprenent i divertit smiley amb la forma del mapa de Catalunya.
