Cultura 05/08/2012

L'aristocràcia del rock fa memòria

Larry Rohter
4 min
L'aristocràcia del rock fa memòria

THE NEW YORK TIMESCom moltes estrelles de rock, el cantant i teclista Gregg Allman va llegir amb gran interès Vida (Península), l'autobiografia de Keith Richards, guitarrista dels Rolling Stones, que es va publicar l'any 2010. "És extraordinària", diu Allman, que lloa les memòries de Richards per la seva barreja d'anecdotari i erudició musical.

Que Richards s'embutxaqués un avançament de 5,67 milions d'euros i el llibre es convertís en un bestseller -n'ha venut més exemplars que dels seus dos àlbums en solitari conjuntament- no va passar desapercebut, especialment per als editors i els mànagers de les estrelles de rock. Avui, gràcies a Vida i, en menor mesura, a les memòries de la punk rocker Patti Smith, Éramos unos niños (Lumen) -National Book Award del 2010-, el mercat s'està inundant de memòries i autobiografies del pop.

Aquesta primavera Gregg Allman va publicar el llibre de memòries My cross to bear . En una entrevista a Nova York, descrivia el llibre com "el bo, el lleig i el dolent" de més de 40 anys sent membre dels Allman Brothers Band, llegendari Don Joan i consumidor empedreït de drogues i alcohol -que gairebé acaben amb la seva carrera i arruïnen la vida dels que l'envoltaven. "¿T'ha semblat que hi ha molta merda?", li va preguntar a l'entrevistador, encuriosit per la seva reacció. "¿Se'm veuen les calces? ¿Hauria d'esborrar alguna cosa?" Després d'una pausa, va riure i va afegir el que era obvi. "Ara és una mica tard per fer-ho".

L'hora de mirar enrere

My cross to bear va estar unes quantes setmanes a la llista de bestsellers del New York Times , igual que A natural woman , les memòries de Carole King. Però no estan sols: els últims que s'han afegit a aquest corrent són el patriarca del blues Buddy Guy, tres antics membres de Guns & Roses, la cantant de folk Judy Collins, el guitarrista de Black Sabbath Tony Iommi i el rocker Sammy Hagar.

A l'octubre Harper publicarà Who I am , les esperades memòries de Pete Townshend, de The Who, que ha treballat com a editor en un segell britànic. Les memòries de Neil Young, Waging heavy peace , arribaran el mateix mes. Graham Nash, un altre membre de Crosby, Stills, Nash and Young, ha anunciat que està escrivint unes memòries. Altres estrelles pop de la generació dels baby boomers com Bob Dylan i Eric Clapton ja han publicat les seves; d'altres, com Mick Jagger i Billy Joel, també ho pensaven fer però van canviar d'idea.

En un moment en què les vendes cauen en picat, les raons per al sorgiment de tants llibres de memòries semblen tan personals i artístiques com comercials. Per a moltes de les estrelles de pop dels anys 60 i 70, ben entrades ja en la seixantena, escriure unes memòries és una manera d'arrodonir la carrera musical, encara que des d'un gènere nou. "M'estava acostant als 60 anys i tenia el cap més reflexiu", responia Carole King quan van preguntar-li la primavera passada què l'havia empès a escriure unes memòries. "Em sentia amb ganes de mirar enrere i preguntar-me: què vol dir tot això? Volia observar-me d'una manera que abans no estava capacitada per fer".

Evidentment, alguns títols semblen escrits principalment per guanyar diners o amb l'esperança de revifar carreres gràcies a la promoció creuada. Però per a les estrelles sense imperatius financers, escriure unes memòries pot ser també una manera de corregir malentesos, un intent de controlar la pròpia biografia. "Estic d'acord amb molt poc del que s'ha escrit sobre nosaltres", diu Allman, els excessos del qual amb el grup Allman Brothers Band van inspirar el film Almost famous , del 2000. Un munt d'històries de les que corren sobre ells, suggereix, són simplement bestieses.

Lluny del focus principal

De la lectura d'un grapat de les últimes memòries també se'n desprèn, però, que no hi ha relació directa entre la fama de l'artista i la qualitat del llibre. Alguns dels més interessants estan escrits per músics d'acompanyament desconeguts per al gran públic, com Bobby Keys i Jerry Scheff, o per productors com Daniel Lanois, que ha passat bona part de la seva carrera darrere la finestra en estudis de gravació, treballant amb U2, Bob Dylan, Peter Gabriel, Brian Eno, Willie Nelson i d'altres.

Bobby Keys, un amable texà de 68 anys que ha tocat el saxo amb els Rolling Stones durant més de 40 anys i que també va tocar per a John Lennon, George Harrison, Eric Clapton i Joe Cocker, diu que el seu llibre Every night's a Saturday night es beneficia del que ell anomena "la visió des de la dreta de l'escenari". Té un peu dins i un peu fora de la banda: no n'és un membre de ple dret, però va participar en les gires i els enregistraments. "Vaig trigar a decidir-me perquè pensava: què he dir jo que sigui especial?", explicava durant una entrevista. "Volia mantenir-me allunyat del sensacionalisme, perquè tothom ha sentit aquestes històries mil vegades. I sí, fèiem moltes bogeries, però no era la motivació per ser allà. En realitat, l'objectiu era sempre fer rock'n'roll".

El llibre de Jerry Scheff es titula Way down: playing bass with Elvis, Dylan, the Doors & More [Tocant el baix amb Elvis, Dylan The Doors i més], però potser la història més commovedora que explica té a veure amb el cantant de pop lleuger John Denver, amb qui Mr. Scheff va tocar durant els anys 80, quan la popularitat de Denver s'esvaïa. "Una nit, mentre s'abaixava el teló -escriu Scheff-, el John s'estava dret al meu costat. «Jo abans era una estrella», va sospirar".

stats