Publicitat
Publicitat

ESTRENES DE LA SETMANA

El danès estrena 'Melancolía', crònica de la fi del món en clau de melodrama existencial

Lars von Trier, entre l'apocalipsi i la depressió

Von Trier es posa apocalíptic. El danès capgira el cinema de catàstrofes a Melancolía, un drama sobre la fi del món amb Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg que prescindeix dels tòpics del gènere.

Lars von Trier explica que després de projectar-li la versió final de Melancolía a Charlotte Gainsbourg, una de les protagonistes del film, l'actriu li va engegar: "És una pel·lícula estranya". El director va respirar alleujat, perquè temia que li hagués sortit una pel·lícula massa "bonica" i normal, "mancada d'estranyesa". Preocupació innecessària, d'altra banda, perquè la barreja de ciència-ficció catastrofista i melodrama familiar amanida amb fragments visuals que voregen el videoart de Melancolía no es pot qualificar ni molt menys de normal, i estranyés un adjectiu que li escau d'allò més bé.

I tanmateix, en el context de la filmografia del danès és la norma. El desconcert i la provocació són els motors de l'obra de Von Trier, cineasta amb una irresistible atracció per l'abisme, i amb el risc per company habitual. Des del virtuosisme narratiu dels inicis (Europa) a la recerca visceral de la puresa (Trencant les onades, Els idiotes) o l'experimentació formal (Dogville), el cinema de Von Trier s'ha passejat impunement per gèneres i estils amb vocació insurrecta i cadència rebel, sense perdre mai un profund sentit de l'espectacle cinematogràfic.

De Melancolía s'ha dit que és la seva obra més serena i una de les més personals. D'entrada, Von Trier saboteja la premissa bàsica del cinema de catàstrofes, en què teòricament s'inscriu la cinta, anticipant al començament el xoc de la Terra amb el planeta Melancolía, una tragèdia còsmica que liquida en qüestió de segons el nostre món. En paral·lel, desfilen per la pantalla una col·lecció d'imatges d'inspiració pictòrica a càmera ultralenta: una pluja d'ocells morts, les mans de Kirsten Dunst espurnejant d'electricitat, un cavall desplomant-se sobre les potes del darrere... Un pròleg d'inspiració romàntica i música de Wagner (Tristrany i Isolda) que funciona com a obertura i resum.

A continuació, un llarg flashback en dos actes que examinen, respectivament, la buidor dels rituals de la vida burgesa i l'absurd de l'existència. El primer té el punt de vista de la Justine (Kirsten Dunst) en el dia del seu casament; el segon, el de la seva germana Claire (Charlotte Gainsbourg) en els dies previs al cataclisme planetari. La primera part recupera el to i les intencions de Celebració, la pel·lícula de Thomas Vinterberg que va inaugurar amb Els idiotes el moviment Dogma. La segona es concentra en la pugna fraternal entre la Justine, lúcida i deprimida, indiferent a la sort del planeta, i l'amoïnada Claire, que té molt més a perdre que la seva nihilista germana. El director, que ha passat per una depressió, no dissimula la seva simpatia per la Justine i condueix la pel·lícula cap a un final que podria ser la fantasia suïcida definitiva, el somni apocalíptic d'un depressiu. Lars von Trier pot estar tranquil: Melancolíaés un film estrany i personal, una pertorbadora simfonia de mort amb una gran factura visual.

Més continguts de